Probablement Deu existeix
..O
probablement no. Quin tant per cent podríem adjudicar a cada probabilitat?. Per
la Unió d’Ateus, promotora del Ateu-bus,
es de suposar que la seva probabilitat del NO es del 100%, així doncs perquè
parlen de probabilitat i no de certesa?
No ho confessen però tenen vocació de missioners,
volen convertir a la seva fe de que no
s’ha de tenir fe a les ovelles perdudes en el marasme del teisme “no et
preocupis, gaudeix de la vida que Deu no hi és”. Confonen “el culo con las témporas”, mai mes ben dit.
De teistes i ateus n’hi ha de moltes menes, jo
sempre prefereixo a aquells que son discrets i no pretenen refregar-me per la
cara, les seves molt respectables conviccions personals, i en tots cas, si
surten a la conversa que siguin un element de coneixença i no de d’exhibició.
Hi ha gent que per validar allò que creuen necessiten reconeixement aliè, poca
creença gasten.
Normalment tinc bones relacions amb les persones,
però no gaire amb les creences, penso que a la majoria dels humans els hi cal
creure en alguna cosa a fi d’omplir els buits de l’inexplicable, les religions
varen sorgir per satisfer la necessitat de transcendir a la duresa de la vida,
si tot hagués estat plaent no haurien calgut, no son cap invent artificial, son
un producte que demanava el mercat i encara el demana, potser mes que mai. Però
les religions no tenen res a veure amb l’existència o no de Déu.
La qüestió del Deu és cosa a part de les religions.
Potser caldria que ho sabessin els ateus, ja que la invitació a “gaudir de la
vida” cal interpretar-la com a treure’s la por als càstigs per infringir normes
que algú diu que Deu va donar. Potser caldria també que sabessin que el budisme
és una religió sense Deu, però mai un budista es declararia ateu. Un ateu és un
antireligiós i anti-Deu, es trist haver-se de definir en contra de. No aportar,
nomes rebatre i a sobre tenir com a referència les creences que es combaten.
Totes les creences que hom porta dins seu, i que no
son producte d’un rentat de cervell com en el cas de les sectes, mereixen tot
els respecte però no l’adhesió, el proselitisme no en mereix cap respecte, es
digui apostolat o conversió. La “bona nova” és que els que t’envolten siguin
feliços i hom hi pugui contribuir, la resta son camàndules.
Tinc amics ateus confessos i orgullosos i ni mica
influeix en l’amistat que a mi em sembli un goig sense alegria el seu afany en negar
allò en que no creuen (o potser afirmen que creuen en allò que neguen?)
Davant de l’incertesa de l’existència d’algú
totpoderós, que ultrapassat el llindar de la vida, pugui donar-nos una altra
vida, mes plaent, perfecta, mes enllà, em sembla insensat apostar pel no, puig que
l’aposta per el sí no te cap risc i pot ser font d’optimisme, de placebo si es
vol. En canvi l’aposta contraria, es la negació d’una probabilitat que ningú
pot descartar al 100% i no aporta res positiu.
Per tant potser sí, o potser no, i ja m’agradaria
que fos que sí. Evidentment això és una opinió personal que no pretenc que
ningú comparteixi.
No els donaré ni un euro per la propaganda al
Ateu-bus, perquè les inversions s’han de fer en positiu i els ajuts
desinteressats a millors causes.
Pero si algun dia vaig a Barcelona i ve l’Ateu-bus,
hi pujaré sense recança, be ho faig amb els que porten “Ya es
primavera en el Corte Ingles”.
Tampoc crec en el 100% i aquesta propaganda de l’Ateu-bus em sembla el mateix que qualsevol altra. La incertesa existeix, i d’això no en tinc cap de dubte. Les religions són perverses, i només cal llegir la història. Les creences, cadascú és lliure de pensar com vulgui. Una filosofia, uns sants protectors, uns ‘nats’, els ancestres, les llegendes, el sol, el foc, la terra. L’Unió d’Ateus tampoc rebran els meus ajuts. Cansa ja una mica de veure gent, o llegir articles de gent, que sempre està en contra de tot.
Totalment d’acord. No em sembla malament que hagis dedicat una entrada a fer-nos reflexionar sobre el tema, sobre tot perquè jo no hi hauria “invertit” més de cinc segons del meu temps mental. Des de la meva ignorància (i la meva experiència familiar), considero que l’ateisme és un dogma de fe com qualsevol altre. Un tema molt diferent (i molt més interessant) seria, com apuntava la Roser, parlar de la religió com a institució social, cosa que, entenc, no era pas l’objectiu del teu post…
si estan en contra de tot, ¿a favor de què estan? crec que pels discursos explícits resulta dificil esbrinar-ho, hi ha uns llimbs dels grans conceptes en els que els mots resulten perfectament intercanviables uns amb d’altres: només els fets consumats expressen les intencions autèntiques de les voluntats, hi ha tests de prova espontània que ens demostren si el cotó agafa pols o no n’agafa al roçar-lo per damunt la realitat: ara, per posar-nos a avaluar completament els fets, necessitariem dos o tres jornals a pinyó fixe i la gent d’a peu hem d’emprar el temps en moltes altres coses, així que usualment ens guiem per indicis o, millor dit, per constel·lacions d’indicis, per dir-ho a la manera del “café en gra” i de l’estil Mesvilaweb 😉