de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

En legítima ignorància

Un home i una dona, després d’un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d’organitzar-se la vida en comú. Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borrall de faenes domèstiques. Mai no ha hagut d’aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.

Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això  –i molt més– des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més masculines.

– De les coses de la casa, te n’ocuparàs tu –li diu ell.
– I perquè això? No les hauríem de compartir?
– Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n’hauria d’aprendre. A tu no et costa gens.
– Sí
–replica ella– jo ja en sé perquè m’han obligat a aprendre-ho.

Fa uns dies, una estudiant d’una de les meues assignatures, em demanava si podria fer l’examen en castellà, malgrat que està matriculada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m’havia explicat que treballava en l’administració pública valenciana, en atenció al públic, així que vaig aprofitar per preguntar-li si no pensava que els ciutadans valencianoparlants també tenien dret a ser atesos –per ella mateixa– en la seua llengua, tal com ho són els que opten pel castellà.

– Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el valenciano.

La ignorància, real o fingida, és –paradoxalment– l’argument més potent en favor de l’ús constant del castellà. I només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l’idioma dels valencians, i no viceversa. Aquesta situació és conseqüència directa d’una imposició que ha estat més butal o més subtil, segons les èpoques. L’arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s’apliquen no provoquen canvis socials reals.
És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d’ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:
Doncs si no en saps, n’aprens!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent