SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Ahir vaig trobar la
fotografia. Estiu 1975. A
dintre d’un sobre groguenc de paper envellit pels itineraris vitals en els
quals m’ha acompanyat, la imatge del passat dormia fins que un cop de l’atzar
la dugué al present.

En Pere, la Laia, En Carles, en Marc i jo
restaven convertits en les siluetes amb que el record tancava inventari.

Feia molt temps que
li girava l’esquena a la meua adolescència. Ara, a tocar de mà, el poble , les
vesprades a la plaça del Trinquet, els primers petons i la lluita amb el meu cos
canviant eren les restes d’un ahir empal·lidit per l’oblit.

Els dies de juliol
es feien més llargs mentre nosaltres rondàvem pel poble, sense nord, sense
traves, sense temences, fent el cavallot i jugant a comportant-nos com una
colla d’homes i dones menuts.

No tinc ara una
imatge clara d’aquells dies, però els records se solidifiquen quan mire els
rostres de la meua quadrilla impresos al paper opac de la fotografia.

Jo somiava paratges
perduts, llocs que mai no havia visitat abans mentre l’estiu deixava els dies
abandonats sobre el poble.

Cada vesprada, a
l’hora del berenar, els carrers deixaven de discórrer remorosos. La xicalla envaïa
els camins que desembocaven en la plaça porxada i els iaios semblaven
existències i cossos evanescents, asseguts al pedrís de la porta del bar que
llindava amb la botiga de queviures de  la Júlia, la mare d’en Pere. El
rellotge de l’església vella repicava les hores que començaven a desfer les
darreries del matí mentre les beates es buscaven per sentir  la missa de sis.

Només la Laia sabia el meu secret: estava
enamorada d’en Pere. L’havia estimat per bé que, en alguna ocasió, s’haguera
comportat com un idiota i m’haguera fet la guitza quan jugàvem a veritat o
acció. Me l’estimava des que un dia de l’estiu anterior em preguntà, a cau
d’orella, si desitjava que ell em fes un petó amb llengua, un petó de majors. Li vaig contestar amb una
d’aquelles mentides que es diuen esperant que l’altre puga esbrinar la veritat
a l’ombra d’allò que s’ha dit.

A l’estiu següent,
poc dies després que el pare d’en Marc ens fes aquella fotografia, jo seguia
amb el cor ple d’esperances: en Pere i jo cercaríem un lloc fosc al camí que
abocava al riu i ell dissoldria els seus llavis en la meua pell. 

Qui no ha viscut
l’estiu a un poble, qui no ha tingut la sort de trepitjar un camí viscut
pràcticament com si fos de  ficció, que
dreça a un riu, no pot entendre el significat d’aquest temps de llibertat a la
vora d’una massa d’aigua que és a més un paradís on la xicalla adolescent
inventa passions, palpeja la realitat, s’amaga del món, on  desitja sentir les primeres carícies.

Eixa vesprada, quan
arribarem als matolls que més s’apropaven a la desembocadura del riu, en Marc
proposà jugar amb una botella de soda que amb prou feines havia aconseguit furtar-li
a sa mare. Aleshores el món s’aturà i 
semblà un pont immens que em portaria als llavis d’en Pere.

En Carles i en Marc
van ser els primers: no van haver petons ni tingueren dret a masegar-li una
estona els pits a cap de les dues xicones del grup. Quan li tocà a en Pere, el
meu cor s’omplí d’una impaciència que em trasbalsava. Vaig
adonar-me per primer cop que en Pere s’abandonava als ulls intensos de la
Laia. De sobte, el món estava acabat i el
futur era només allò que havia de passar aquella vesprada, en aquell instant
fosc.

En Pere s’acostà a la Laia i li deixà als llavis un
petó de major, llarg i humit com les
besades amb que els homes i les dones acabaven 
les pel·lícules al cinema del poble, segons contava el germà major d’en
Marc.

Vaig tornar  a casa ploriquejant empesa per una emoció
nova, tota sola. Desitjava amb tanta força ser part del buit negre que havia
escoltat descriure a ma mare quan es referia a 
la mort d’alguna persona gran, que fins i tot els carrers es feren
obscurs a mesura que la foscor  es
regirava a dins del poble.

Vaig arribar a casa
de ma tia Roser corrent, perseguida per la contundència d’una realitat que em
costava pair. Em vaig estirar al llit, perdent la voluntat i permetent que el
dolor em revingués, se’m clavés al pensament. 

Un cop de porta del
destí em va esmicolar els somnis en trossos i vaig començar a comprendre que
allò que el majors anomenaven desamor, al capdavall, era una mena de protocol
absurd, un catàleg de sentiments que no eren naturals sinó forçats per la
voluntat d’oblidar a qui ja no ens estima.

Ahir, després d’haver
guaitat aquest tros de passat, vaig cercar l’esguard de paper d’en Pere.

Ahir, el desamor es
convertí en enyor.  

Feia massa temps
que li girava l’esquena a la meva adolescència.