EN LA PELL COMMINADA A RENDIR-SE








Reposen els cossos.

Ara,

regressats  de l’illa

on un àvid dolor separà els nostres noms.

A l’aroma del que ens precedeix,

reposen els cossos,

en la pell comminada a rendir-se,

en el traç del desig que s’acreix.

T’imagine,

matèria de llum a les mans,

blanc arrapat

als núvols que ja no hi són.

Et pense

i s’apropa l’instant

en que em pronuncies.

És la nit qui et reconeix.

Tremola mon pubis

i, amb un gest vehement,

el dolç combat de la carn,

de nou,

comença.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *