Reposen els cossos.
Ara,
regressats de l’illa
on un àvid dolor separà els nostres noms.
A l’aroma del que ens precedeix,
reposen els cossos,
en la pell comminada a rendir-se,
en el traç del desig que s’acreix.
T’imagine,
matèria de llum a les mans,
blanc arrapat
als núvols que ja no hi són.
Et pense
i s’apropa l’instant
en que em pronuncies.
És la nit qui et reconeix.
Tremola mon pubis
i, amb un gest vehement,
el dolç combat de la carn,
de nou,
comença.