FORMIGUES
ANT by ALIN GURBAN
Estaven adormides. Respiraven lleument i
únicament arquejaven la seua columna cada un cert temps, quan
altres com elles elevaven el seu cos i intentaven aconseguir que els
núvols mussitaven. L’univers abocava sobre elles palades de
terra de distints colors, tants com a llocs de procedència,
tantes com a latituds i meridians, com a paisatges que quedaven
incomplets quan , enfurit, arrossegava les partícules abans
sobre la seua irregular superfície.
Dormien, algunes convertides
en cendres per les llengües de foc que es pronunciaven, eixes
que sense idioma expressaven el seu desdeny i la seua força
devastadora, altres decrescudes per la pluja, minorades en la seua
espessor i profunditat pels torrents; altres, senzillament,
inalterables, altes, elevades sobre el seu ventre indefinit.
Així va ser fins que un número
indeterminat , quan morí l’antic matí, van aparéixer.
L’una darrere de l’altra , com a punts suspensius suspesos sobre
les seues extremitats negres i minúscules, van iniciar el seu
caminar compassat i uniforme. Repetien els seus passos. Caminaven
quasi sobre el sòl. La terra va cruixir com la corda
desgastada d’una guitarra descomunal. Les muntanyes, abans
adormides, van despertar i van créixer sobre el seu dors, es
van elevar, van duplicar la seua alçària i es van
situar sobre la superfície planetària seguint la seua
propi i inexplicable orde. Així va ser. Ho compta el Llibre
Il·legible de la Contemplació i dels Fets Minúsculs.
Va ser d’esta manera que els éssers insignificants, les
primeres formigues, van estremir amb el fregament dels seus passos la
superfície planetària que, responent al seu caminar
reiterat, va transformar la seua pell de terra en el que hui
coneixem com muntanyes i serralades. Des de llavors, als hòmens
se’s va donar la prova que el minúscul, sovint, modifica el
gran i el transforma.