La
llum perplexa es forma al dolor de cada vers on l’escriptura del silenci allibera la sang de la
paraula,on s’allarga l’instant de la tornada i s’excusa la memòria.
Jo em separe de la
terra per trobar-te, amor que despintes l’ombra de l’oblit, que no saps de la
finitud de l’enyorança, amor anomenat per la paraula, a poc a poc
descobert al fons de l’ànima.
ben sovint és el silenci… m’agrada molt el teu poema i, com no! també la teva foto. És magnífic que ho descriguis d’aquesta manera que sobretot és dolçament compartida. Una abraçada!