No em serviran les paraules
ni els gestos ni les melodies
que els somnis falsament taral·laregen.
Des de la talaia omnipotent de la pluja,
sóc només fruir dels cants de les teues mans,
una música abandonada als besos que temptegen
aquells que s’arreceren a la mar de l’amor.
Les onades que tot ho endevinen,
ara mussiten la quietud de la passió
que esquinça el temps anhelat,
els versos avivats per l’espurna del deler,
malgrat que el silenci vol escombrar
la melangia fonda que em vesteix la pell,
la fam de tu és un vaixell enfervorit
al qual no serviran mai més les paraules.
Però, però,
ai!