ARA ÉS UN TEMPS, UN VERS
Ara que ningú
ens escolta
sobrevé la sal en les paraules.
Els carrers s’abandonen.
Les mans s’acomiaden.
Els noms s’esquiven
i les estreles deixen de ser
nòmades senyals, celests
records que un dia vam contemplar.
Ara que ningú sap de nosaltres
emergixen els somriures
que van ocultar el teu silenci,
obligat anonimat que en l’amor
no és silenci sinó veu callada.
Ara que tu i jo sabem les carícies
que aquesta despedida ens permet
i les sentim bategar als versos…
És ara i no ahir quan la veritat existix.
Les avingudes s’obrin a les empremtes.
Els passos s’encadenen a les vesprades.
Ningú recorda un hivern com aquest,
ho diuen les seues veus envoltades en gel.
Ens n’anem, l’un de l’altre, per a donar-nos
finalment la resposta a l’esperança.
Les aigües de la vida deixen tolls
encesos on una làmina de mon ahir
conté el teu nom amb minúscules,
petites essències que ompliren la meua boca.
Ara que s’allunyen els nostres llavis
som més veritat, més llum:
distància inesquivable i necessària.
Ara, el meu adéu són estos versos,
versos d’aquest temps, d’un ara
on no cap la nostàlgia.