Diari del muntatge de Cap de tortuga (V) La misteriosa desaparició de l’escena 8
Ara bé, l’altra escena, aquella que havia d’imprimir una mica de contrast al to general de l’obra, no em va sortir tan fàcilment.
En les moltes vegades que en Miquel i jo hem parlat de teatre, hem donat voltes al fet que l’obra teatral contemporània té vida més enllà del moment en què és interpretada, no se circumscriu a un moment i un lloc, sinó que té vincles amb la realitat que l’envolta, s’hi filtra, en prové. En virtut d’aquesta “idea estètica” (que no és en absolut nostra!) hem manejat en ocasions la idea que cal profanar la frontera entre el públic i l’escenificació, i que de la mateixa manera cal prolongar o projectar l’obra en una espècie de continuum de límits imprecisos. Ja sé que tot això és una palla, una frivolitat pseudointel·lectual. Però m’atreia la idea d’establir un pont entre Cap de tortuga i un muntatge anterior d’Espai_Frumentària. Així que vaig agafar un personatge d’aquella obra anterior i el vaig trasplantar a Cap de tortuga. Així va sorgir una “escena 8” en la qual no parla el personatge-animal-contemplatiu, sinó que parla un home que és a punt de sacrificar una tortuga furtivament. Només un emprenyador eixam de mosques és testimoni de les seves intencions. Unes mosques que, per altra banda, són la metàfora de la mirada de la tortuga que parla en la resta de l’obra, ja que provenen de les larves nascudes en la seva descomposició. Truculent? Macabre? Sí. Aquest vessant forma part del rerefons del text, per si no ho havíem avisat.
Total, que vaig enllestir aquesta “escena 8” i l’assajàrem en una ocasió. La cosa no anava, però. El personatge parlava amb un altre personatge extraescènic i vàrem pensar que això podria encara confondre més al públic. D’altra banda, la part musical, a càrrec de na Carme, ja havia anat prenent forma i presència. En aquells moments de l’obra, a més, es projectaria un fragment de Diari d’un passejant, del nostre company realitzador d’Espai_Frumentària Xavi Gaja. El contrast i la diversitat que buscàvem ja quedava cobert amb aquestes “capes” d’informació i decidírem que l'”escena 8″ no es representaria.
Tanmateix, considero que una cosa és la lògica del muntatge i una altra ben diferent és la lògica interna del text. És des d’aquest darrer àmbit que vaig decidir mantenir l’escena 8 en la versió “literària” de Cap de tortuga.
Escriure en aquestes condicions és penós i estimulant a la vegada. Trobo espectacularment desafiant escriure sota el dictat d’un muntatge (amb l’actor que em diu que hi ha frases impronunciables i que sobres adjectius), i no com havia fet fins ara, seguint exclusivament l’impuls de la meva pròpia imaginació en un exercici individual. Crec que això marca la frontera entre la literatura dialogada per a ser llegida i la literatura dramàtica de veritat. A voltes m’aixafa, però sento que aquest ritme em posa a lloc.
Vicent Ferrer