espai_frumentaria

Una. La interpretació, la direcció i la tècnica aniran a càrrec d’en Miquel. Ens agrada el que en arquitectura s’anomena “obra vista”, és a dir, mostrar el procés, el que hi ha darrere del resultat més visible. Tot té un valor i un significat. Això vol dir que el públic veurà com en Miquel manipula la taula de mescles, com es connecta un micròfon sense fils que Espai_Frumentària ha adquirit per a l’ocasió, com executa un programa per iniciar les projeccions…

Dues. Veim que l’obra guanyarà molt si té música. Ens agrada un violoncel, no sabríem dir exactament per què. En Miquel proposa una persona, com a intèrpret-compositor. Quedam que ell farà aquesta gestió de parlar amb ella.

Tres. Comentam el títol de l’obra. En un principi havíem pensat de no ser excessivament explícits en l’ambientació i el naturalisme del text, però rectificam: molta gent del públic serà desconeixedora d’alguns elements ambientals o argumentals del text, com per exemple el costum tradicional a Formentera de cuinar la carn de la tortuga o aquest espai entranyable tan propi de les cases pageses que és/era el tancó. Per això hem d’evitar sobreentesos que puguin esdevenir desorientadors. Tampoc ens agrada, però, ser massa redundants i fer aparèixer la imatge d’una tortuga al cartell. Optam per una solució intermèdia: que la paraula “tortuga” aparegui al títol. Així doncs, acordam mantenir el títol de Cap de tortuga. Manejam també la idea de fer circular, sigui a través del programa de mà, sigui a través d’un suport com el radiofònic, algun text referit a les tradicions formentereres que apareixen al text.

Quatre. Hem decidit altres retocs al text. Un d’ells fusionar les escenes 5 i 6; l’altre, crear encara una altra escena que faciliti la comprensió del text.

Quan torno a casa, tenc dues escenes noves per incorporar a Cap de tortuga: una d’elles, la que acabam de decidir, la veig més o menys clara; però l’altra, la que decidírem incorporar el primer dia que anàrem a assajar a la Sala, encara no se’m presenta gaire ben definida. La veu que parla a l’obra és, se suposa, la d’una criatura moribunda que contempla, reflexiona i explica amb serenitat les coses. ¿Com es pot introduir un element que pugui fer variar aquesta línia discursiva? Aquesta escena em donarà maldecaps encara algunes setmanes. En Miquel em proposa una escena amb molta menys càrrega poètica, una escena més narrativa, més discursiva; una escena que trenqui amb la línia predominant al text. Sí, sí. La teoria ja la sé. Però no em surt, no. Almenys a la primera.

Hi ha més coses que tenim clares de cara al muntatge, però no les podem revelar. Reservam la sorpresa per als privilegiats que decidiran que el dia 15 de desembre, a les 21.00h, el millor que podran fer serà anar al teatre.

Vicent Ferrer