Diari del muntatge de Cap de tortuga (I) Davall un pi, amb cerveses
L’arxiu on l’he fet circular es titula “caps de tortuga.doc” i per això el titulam, de moment, Cap de tortuga, encara que aquest nom no ens acabi de convèncer.
Quan escric aquestes ratlles ja ha estat anunciada l’estrena del muntatge: el proper 15 de desembre. I el títol Cap de tortuga ja és el definitiu, així ha sortit a l’Agenda de l’Area de Cultura del Consell de Formentera.
Diumenge d’agost. Tauleta davall els pins. Cerveses. Escoltam com en Miquel llegeix el text en veu alta. Quan apaga l’Ipad, ens miram i començam a pensar. De què parla, el text? Quin és el tema? La mort? La memòria? Qui parla, la veu que condueix les paraules i les idees, és la d’un cap de tortuga que manté encara la consciència i la lucidesa després d’haver estat separat del seu cos. Un cos que ha estat trossejat i cuinat, és clar. Entre els quatre acordam que no cal racionalitzar en excés la situació dramàtica; la lògica ens abocaria sense remei al fracàs. S’ha d’essencialitzar l’acció, sense pretendre il·lustrar literalment el contingut del text.
Diumenge. Agost. Pins. Tauleta. Cerveses. Òbviament, sols un muntatge contemporani pot fer cobrar sentit a Cap de Tortuga. Procuram visualitzar el muntatge. Hi veim música, imatges en moviment, accions físiques, el text… En Xavi Gaja s’interessa per la part de la imatge en moviment i proposa enregistrar alguna cosa ad hoc per al muntatge. En Miquel proposa que sigui un muntatge breu, d’uns 40-45 minuts (jo concreto un poc: 42 minuts seria l’ideal, el mateix que dura un capítol estàndard d’una telesèrie americana).
Se’ns ocorre que el sentit del text, el poquet que es podria anomenar argument, té relació amb la percepció de la pròpia mort, entesa com una expansió de la consciència que la posa en sintonia o en intersecció amb el coneixement universal. Semblarà absurd, però aquesta troballa em va fer veure el meu propi text amb uns altres ulls.
I és que no hi ha res com quatre cervells a pensar. Quan es produeix aquesta sinèrgia, 2 i 2 ja no són 4, sinó 8. Els recursos creatius creixen de forma exponencial. Petits detalls del text, que en principi tenien la funció d’imprimir-li un cert naturalisme, es reforcen de significat i esdevenen metàfores, com per exemple les formigues que recorren el cap moribund de l’animal.
Diumenge. Agost. Enramada. Paella. Cafè. Hem dinat amb una certa eufòria per la sintonia que hi ha hagut al voltant del muntatge futur. Jo me’n vaig de ca na Isabel amb deures per fer. Cal depurar el text d’adjectius poc adients al discurs dramàtic, excessivament decoratius. També cal suprimir referències massa evidents a la mort: és preferible mostrar un ésser morint que no un ésser parlant de la mort. Una altra cosa a fer és “tancar el text”. En el format que té en aquests moments, és un text obert o inacabat. Decidim provar a repetir el text de l’inici al final. No serien aquestes, com aniré explicant, les úniques modificacions del text. En vindrien altres, sobretot a partir dels primers assajos a la Sala de Cultura. Els aniré explicant en els següents apunts.
Vicent Ferrer