L'ombra de l'hegemó

Noto cert nerviosisme vers al que ha de passar d’aquí a pocs mesos. És normal. Els que fa temps que sabem que aquest vaixell va a la deriva (i que ni tansols ens pertany ja) estem nerviosos ara que ja hem desmuntat el bot salvavides. I frisem per pujar-hi i voldriem que tothom hi fos ja.

Però cal anar tranquils. Dil·ligents però tranquils. No volem deixar ningú enrere. Un cop siguem al bot haurem de remar amb força per trencar-ne les amarres. I necessitem que tothom vulgui remar. Perque si tothom vol remar ni notarem que les amarres hi eren. I si la gent puja al bot no prou convençuda no remaran a favor i encara n’hi haurà algun que remarà en contra.

(segueix)

Tot va com ha d’anar. Quan hom decideix després d’anys i anys entrar al despatx del seu cap amb l’amenaça de marxar si no es cumpleixen les seves reivindicacions salarials, en veritat, internament, ja ha decidit el que vol. És tot un procés. Primer desafecció. Clarificació del que un vol. Després reivindicació. I finalment un doble sentiment, per una banda alegria d’haver estat refusat (deu no vulgui que ens acceptin el pacte fiscal!!!). Per l’altre tristesa d’haver estat refusat (a ningú no li agrada ser-ne) i nerviosisme pel nou i incert futur.
I passen els mesos i hom mira enrere i no enten com va passar tant de temps sense recuperar la dignitat.

Tot això. Tota aquesta barreja de sentiments complexos i contraposats, està passant en el cervell i el cor de tots els catalans. I, de la mateixa manera que en un cervell individual aquesta transcisió vol temps, també el vol en el cervell col·lectiu.

I cadascú rema des de diferents moments d’aquesta transcisió emocional. Molts de nosaltres mai hem estat a l’altra banda. Però la immensa majoria fa només 2 anys que van adonar-se que la seva Espanya era impossible. Com a mínim impossible des de dins de Castella que és el que ara se’n diu.

És veritat que no hi ha temps per perdre. Les coses s’acceleren i tornades les vacances ens trobarem un ERO a Castella. I tenim la oportunitat de fugir, perque si no fugim pringarem. Necessitem fugir. Imperiosament.

Això ho sabem nosaltres i ho sap tothom que està fent el salt emocional.

Però justament perquè ho sabem, és perquè hem de tenir més paciència que mai. Preparem-nos. Organitzem-nos. Perque quan tothom pugi a bord del vaixell de la sobirania plena s’hi trobi confortable i amb ganes de remar.

PS: Per cert. Això que us quedi clarissim. Castella ja ha decidit. Ha decidit uniformitzar-se. Convertir-se en un regne uni-capitalí. Com França. Ja ha decidit. I els thinktanks castellans ja saben que el seu regne passa per deixar escapar Catalunya i Euskadi. No en tingueu cap dubte. No faran res per evitar-ho. No poden i no volen. Evidentment, ho faran a la castellana. Negant l’evidència fins que la evidència els posi a lloc (per sort). Però castella ja ha decidit. Ens deixen anar. No poden fer altri ni volen. El seu país somniat passa per destensionar-lo. I per destensionar-lo necessiten que Catalunya i Euskadi no hi siguin presents. No els funcionarà. Però això ja ho anirem descobrint des de fora en les properes dècades.