L'ombra de l'hegemó

El cop de porta del PP castellà a l’Alícia Sánchez ahir segueix la línia de tots els altres màxims dirigents del PPC. El PPC té una llarga tradició de posar davant de l’organització personatges engreits que es creuen amb la capacitat de fer canviar el rumb del vaixell.

(segueix)

Suposo que ho fan com a estratègia electoral. Si poses al capdamunt algú que creu que pot convertir el PPC en un partit Català, el missatge que arriba a certs sectors és el del “catalanisme moderat”.

Poc a poc, però, el personatge pretensiós arribarà a la conclusió ineludible que l’estan manipulant. Que el PPC és, en veritat, Alejo Vidal Quadras i el Fernandez Diaz opresor.

Que l’afalaguen perquè ho doni tot davant la premsa, però que al final, li faran el llit, perquè en el fons mai han tingut cap mena d’intenció de ser res més que el braç del poder castellà a la colònia.

Quan el personatge se n’adona de fins a quin punt el manipulen, ho deixa. O li fan deixar. Josep Piqué i Monserrat Nebrera en són uns bons exemples. La segona, fins i tot, es confesa actualment independentista.

De fet, sempre ha anat així a Castella. Ja ho deia Miquel Servent quan explicava les aventures de Sancho Panza, seguint El Quxot convençut que tard o d’hora seria capaç de fer-lo canviar d’opinió.