Qüestió de tempus
Carretero s’equivoca en el temps i en les formes. I aquestes són les dues armes més grans que té un polític.
És una llàstima, perquè la seva contribució a la causa era necessària. Però calia una mica més d’intel·ligència.
(segueix)
És imprescindible que ERC tingui un corrent intern independent de la direcció que asseguri que el partit podrà redreçar el camí en un futur si l’enroc temporal en el que s’ha col·locat la formació esdevé indefinit en el temps.
I això està bé.
És imprescindible que aquest corrent intern apareixi abans de les eleccions municipals, per evitar una caiguda de vots a ERC que vagin a parar al CUP o d’altres formacions independentistes.
Això també està bé.
Però de la mateixa manera, és imprescindible mantenir el farol i guanyar temps. Per una raó molt senzilla. Catalunya no pot optar a ser independent fins d’aquí a dos anys, quan estigui constituida l’agència tributària catalana.
Fins llavors, toca fer el que venia fent la direcció. Desemascarar aquells que venen fum fent creure que l’estatutet fou un bon tracte i fent creure que Castella pot avenir-se a un pacte just amb Catalunya.
Defensar aquesta opció des de dins del govern és molt més creïble que des de fora.
Per una banda, es pot explicar que l’estatutet de l’Artur Mas és el que ens ha portat a l’estat en el que estem: Laminació de les competències i falta d’inversió.
Es pot explicar que l’estut del 30 de setembre, l’estatut d’ERC, tenia un apartat que deia que si el govern castellà feia el que ha fet aquest any, deixar d’invertir un 25% del pressupost, aquest 25% anava directament a les arques de la generalitat.
Es pot explicar que l’estatut de setembre, l’estatut d’ERC, blindava molt millor les competències que no pas l’estatut actual.
Es pot explicar que l’estatut del 30 de setembre deia que la Generalitat recaptava tots els impostos que es pagàven a Catalunya i per tant, la clau de la caixa residia a les nostres mans.
Es pot explicar que l’estatut del 30 de setembre era bó per un govern castellà federalista (si això pogués existir) i també ho era per un govern castellà jacoví (que és sinònim de cort castellana).
Sent enrocats al govern la cirereta d’encapçalar el Sobiranisme que se li planteja al CdC és tan bonica que no podran deixar de fotre-li queixalada.
Sent enrocats al govern l’extremisme passava a formar part indissoluble de l’actitut submisa radical del PSC, i no pas d’ERC, de la que se la podia acusar de qualsevol altre cosa, però no d’extremista.
Sent enrocats al govern la societat catalana és advertida. Som nosaltres els que hem de tirar del carro. No podem esperar que ni Pujol ni Carod ho facin per nosaltres. El carro pesa massa.
Atacar a la direcció és un gran error. Perquè tant si és cert com si no ho és que l’opció de la direcció del partit no és estratègica sinó ideològica, de moment ja ens va bé la seva opció. Ja cauran, si fa falta, quan toqui.
Si en Carretero i molts altres arriben a la conclusió que quelcom no es fa correctament, a les hores vol dir que la actual direcció no ha estat capaç de explicar i convèncer quina es l’estratègia i sobretot quina es la finalitat de la mateixa.
Per altre banda, els fets son el que confirmen si l’estratègia es correcta o no, i fins ara pocs fets indiquen que s’hagi actuat correctament.
Imagina si la pròpia militància, te dubtes, que deuen pensar els possibles votants !