Maragall i el gran error de l’Estatut
En Maragall es queixa que l’estatutet que ens ha quedat no val la pena.
En primer lloc cal felicitar-lo per no amagar el cap sota el discurs estèril del partit i dir les coses pel seu nom.
Ara només falta que encerti el diagnòstic del que va fallar.
Segueix…
I és que les coses que van fallar no vàren ser moltes, simplement cal enfocar-les bé.
En primer lloc en Maragall diu que s’hagués hagut de modificar la constitució espanyola abans de canviar l’Estaut. Això és una tonteria de les més grosses. La constitució castellana no es modificarà en molt de temps, perquè és la constitució que volen els castellans i que ja va bé als andalusos, extremenys i asturians. I aquests són majoria.
En tot cas, l’estatut del 30 de setembre hagués servit. La catalogació de Catalunya com una nació foral hagués servit. Furs antics en tenim a patades.
A la constitució actual hi càben autonomies amb concert econòmic. I si no hi càben és igual. Existèixen. No és un problema de la constitució. És un problema de voluntat. De fermesa. De valentia.
En segon lloc, la tragèdia es va tornar realitat el dia que Mas i ZP van fer la innominiosa retallada. Però el problema no fou la retallada. El problema fou que PSC i ICV, el Periodico, La Vanguardia i la colla de comentaristes a sou, tots ells, van callar.
Ja us anava bé.
O sigui que segons en Maragall l’esforç de l’estatut no va valdre la pena. És mentida.
El que va passar és com si un atleta s’hagués estat entrenant per una Marató durant quatre anys. I 100 metres abans d’arribar a la meta s’hagués aturat a prendre aire.
L’esforç valia la pena. El que passa és que Mas, ZP, PSC i ICV van tirar tot l’esforç a la brossa 100 metres abans d’arribar a meta.