Les claus d’una caixa plena de deutes
Una reflexió ràpida: El pitjor problema que té l’Estafatut és que les claus de la nostra caixa romanen en mans dels castellans. La pregunta és: Si aquesta caixa ha quedat plena de forats després de l’endeutament de l’estat, com ens col·loca això de cara a una hipotètica independència?
Mentre ells tenien les claus d’una caixa que estava plena era molt difícil dir d’un dia per l’altre “aquí us quedeu”. Depeniem dels Bancs i les Caixes i de que decidissin cobrar-nos o deixar de cobrar-nos els impostos castellans.
Però si ara cada castellà (nosaltres i ells) deu via estat un any de sou: En el moment que volguem marxar és justament el govern de castella el que es quedarà amb la totalitat del deute.
AIxò, em sembla que ho canvia tot. Èticament, si marxem, ens hauriem de quedar la nostra part d’aquest deute (entre un 6% i un 12% depenent de com ho contem). Però si es tanquen en banda i no ens reconeixen, evidentment es quedaran amb aquest deute que podriem assumir nosaltres. I això implica que cada castellà augmentarà el seu deute un 18 a 20%. De cop.
Així mirat, ja no em sembla tant greu que ells tinguin la clau d’una caixa que està plena de deutes. Si no ens la volen donar, podem tranquilament restar els diners nostres que no ens vulguin donar d’aquells que els debem del deute compartit.
No?