Les acampades necessiten un objectiu clar i contundent. Jo en proposo un.
El problema és evident, ben explicat per tothom des que es va començar a manifestar en aquesta crisi profunda en la que estem ficats. La solució no està pas gaire clara. Potser no n’hi ha de solució que no sigui de trencament.
El país és com una gran empresa i les empreses, en determinades situacions, simplement, no es poden salvar.
Ara bé, el més indignant de tot és que els consells d’administració dels bancs i les caixes de l’estat es mantenen intactes, tret dels procesos de fusió que han hagut de patir.
Em sembla que el que es pot exigir i és transversal a tothom és la dimisió massiva i sense cap mena de finiquito-indemnització-prima-honor de TOTS els consells d’administració de totes les caixes i bancs del país i per extensió del país del costat. De TOTS. Que no n’hi hagi ni un, ni el governador del Banc d’Ezpanya, que pugui passar el temporal sense haver de fugir del vaixell.
Que quedi per la historia que potser no vam tancar a ningú (de moment), però van haver de fugir tots amb la cua entre les cames.