La lliçó del Barça Milan
Tot el camp era conscient de què ens jugàvem i què calia per aixecar el partit. En d’altres ocasions l’equip havia fet figa per un excés de presió al començament del partit. Però no aquesta vegada. Aquesta vegada el públic fou contundent i constant. Cada petit error del Milà el magnificàvem amb grans aplaudiments. Cada petit error nostre era correspost amb crits d’ànim.
Ni un bri d’eufòria. No ens vam permetre ni un minut de cofoierisme. Només una vegada, marcat el segon gol, el públic va cantar “Ser del Barça és el millor que hi ha”, però després, tots a la feina una altra vegada. A animar i pressionar perquè l’equip no li perdés la cara al partit i al rival ni un segon.
Avui he pensat que aquesta és l’actitut que necessitem els que volem la independència d’aquest país. Presió constant. Reconeixent que Castella té les seves armes, antiestètiques i inmorals, però efectives. Que de botiflers en tenim per tot i que molts d’ells acabaran fent algun moviment de traidoria. Però també reconeixent que el partit no s’ha acabat encara. Que si aixequem el peu de l’accelerador, ens cardaran algun contraatac en el que ens faran mal. Però que si ens mantenim ferms i concentrats, tenim les nostres opcions. I no són poques.