Al Gore, el profeta verd (resposta)
En relació al Mail Obert de Xavier Montanyà vull expresar el meu desacord quasibé total amb la seva reflexió.
(segueix)
En primer lloc, cal destacar que és evident que darrera la campanya de preocupació per l’escalfament del planeta hi ha algú que ho utilitza com a arma electoral per aconseguir millors posicions respecte el possible govern dels EEUU que les que ocupa ara per ara. I què?
La campanya no tindria cap mena d’impacte (llastimosament) a la nostra societat si no fos perquè ja comencem a veure els primers efectes evidents de que “tots els presagis que anunciàven taumaturgs ilustres ja s’han complert, i el temps passa depressa.”
Els greus problemes del present (Iraq, Darfur, Rwanda vs. Congo,…) no són res comparats amb el que ens està venint a sobre com a conseqüència del canvi climàtic.
Contraposar els 7 milions de morts dels últims 15 anys d’aquests conflictes amb els 3.000 milions d’exiliats que es produiran quan els pols diguin prou és una broma macabre.
L’Eudald Carbonell calcula que la població del nostre planeta es reduirà en un 50% en els propers anys com a conseqüència d’aquest canvi climàtic. Quan l’aliment és redueixi per sota de les necessitats de la població, l’ésser humà tornarà al sistema que ens ha permés evolucionar genèticament: Aniquilar-nos els uns als altres.
No parlo del 2200. El procés ha començat i potser no el podem tirar enrere. Potser ara ja només podem allargar-ne els efectes i confiar que no ho arribem a veure nosaltres, o que ens toqui quan més grans millor.
Tots els problemes que esmenta en Xavier Montanyà relacionats amb el control de l’energia i els recursos naturals estan lligats estretament amb l’escalfament global, i no es pot resoldre un sense resoldre els altres, per tant, sembla més coherent convèncer a la gent per reduïr el seu consum energètic en relació als efectes que produïrà el desastre energètic en la seva vida quotidiana que explicar-los els efectes que està produïnt la seva actitud en la vida de la gent que viu a 6.000 quilòmetres de distància. Ja hem vist que la gent pot esborrar tranquilament de la seva consciència aquesta segona derivada.
En Xavier Montanyà explica que ha vist el documental. Però quan el descriu oblida remarcar que en ell s’explica que Al Gore va arribar a la presidència del país des de la motivació ecologista. Això és el que li dona credibilitat.
Per altra banda el que ell interpreta com a impostura jo ho interpreto com a pessimisme. És un venedor d’elixirs que sap que no aconseguirà vendre’ls, per molt que siguin d’alta qualitat.
La carrera política d’Al Gore té un gran fracàs en el seu comput, però el fracàs no fou degut a ell, sinó a la comunitat internacional. És el fracàs del protocol de Kioto.
Durant la seva vicepresidència EEUU no va ratificar el tractat que s’estava redactant, però les raons que va esgrimir EEUU en el seu moment eren acertades, tot i que els republicans van encarregar-se de canviar-les.
El protocol de kioto marcava un màxim d’emisió de gasos contaminants per país en raó de la seva població, la seva situació econòmica i els seus recursos.
Al Gore volia introduïr dos conceptes en l’equació: La possibilitat de restar-se superficie verda de les emisions i la possibilitat de comerciar amb les quotes de CO2 assignades.
Això va portar els detractors a considerar que EEUU volia reduir el seu compromís en base a les grans extensions de bosc que té, i potser és veritat. Però tot i així la solució aportada per EEUU era infinitament millor que el protocol de Kioto que finalment es va aprovar.
Amb el protocol de Kioto actual no hi ha cap mena d’incentiu, ni per arribar a la quota assignada (Castella i Catalunya ens el passem pel folro) ni per anar més enllà de la quota.
En canvi, en la versió d’Al Gore del protocol, els països més verds continuarien interessats en ser encara més verds, ja que els arbres i les inversions en tecnologia neta tindrien un retorn de l’inversió en forma de CO2 no emés que es podria vendre a d’altres països, com EEUU.
És veritat que ell solet no va poder contra tota la comunitat internacional equivocada. Però d’això no cal inferir necessàriament la seva incapacitat, sinó potser que les corporacions energètiques i l’estupidesa humana són més fortes que qualsevol ésser humà sól.
“Bjørn Lomborg, polític i científic danès, consultat per la Cambra, ha declarat: ‘Combatre la sida i la pobresa tindria més valor per a la societat que no pas plantar cara al canvi del clima.'”
Ja som al cap del camí. El principal problema de la humanitat és el creixement exponencial de la població mundial. Aquest creixement només té dues solucions possibles: O bé establim polítiques fermes per frenar-lo en sec, o bé esperem uns anys i ens exterminem els uns als altres.
Jo abogo per la primera via. En Xavier, sense saber-ho, aboga per la segona. La única cosa que produirà salvar un milió de persones de la pobresa a l’africa actual, si no s’acompanya amb un frenament radical del creixement de la població, és no poder salvar els tres milions de fills d’aquestes persones d’aquí a 15 anys.
I us asseguro que el patiment dels fills d’aquestes persones serà exàctament igual d’important que el patiment que tenen aquestes persones en l’actualitat. Però multiplicat per tres.