La porta és oberta…
La porta de la negociació és oberta. La fi de la violència és a prop.
Caldrà veure qui és capaç de traspassar la porta i assumir amb responsabilitat -històrica- l’inici d’un veritable procés de pau.
No conec prou bé la situació a França i no m’atreveixo a especular sobre el paper que assumiran els mandataris de la republique. Però em temo que les autoritats de l’estat espanyol no sabran estar a l’alçada.
Ara mateix s’obren molts escenaris possibles; entre ells un canvi de govern a Madrid. En aquest context, tal com ja s’ha pogut llegir, i molts hem dit o pensat, als sectors més immobilistes amb el conflicte basc no els interessa un procés polític. Durant molts anys, massa, els hem sentit dir que no hi havia res a negociar mentre ETA no abandonés definitivament la lluita armada. I ara que estem a les portes d’una fi definitiva de la violència, quin argument faran servir per negar-se a negociar? L’independentisme polític és una pedra a la sabata. L’independentisme armat justifica, per alguns, actituds d’immobilisme.
Aviat sentirem sectors que s’atreviran a negar l’existència del conflicte basc. El negacionisme pot ser l’estratègia, absurda i desesperada, per evitar asseure’s en una taula de negociació. No hi ha conflicte; no hi ha res a negociar.
Quan alguns s’atreveixen a negar l’autoritat moral de les personalitats que han participat en aquest congrés per la pau, estan preparant l’estratègia de la negació del conflicte.
La porta és oberta… tot és possible.