petites històries de coses grans

dolors sabater

Publicat el 1 d'agost de 2021

patrimoni planeta 21

 

 

 

Una pedra antiga és una pedra, i per ella mateixa transmet misstges de bellesa, paisatge, emoció…

Si a més algú t’explica tota la història que conté i t’ajuda a interpretar, a imaginar, a entendre, llavors la pedra és vida. La pedra i la vida no es poden seprar. I la forma com, a cada època, és tractada i interpretada la pedra, també forma part d’ella mateixa. 

En pocs dies he fet tres visites guiades (i molt ben guides!) a patrimoni arqueològic que està essent investigat i reconstruit (castell de Recasens, castell de Monsoriu i l’Esquerda)  una visita a patrimoni en perill reivindicat (Jacimet romà El Roser de Calella) i una a patrimoni recuperat per a l’ús social (Església d’Escalarre, Valls d’Àneu)

El cap em bull de reflexions i anàlisi i m’ha semblat una bona excusa, avui, per tornar a donar vida a aquest bloc de petites històries de coses grans. Comença agost, i les meves semi vacances inclouen recuperar temps per escriure!

De petita, a l’escola popular on anàvem, no hi havia pati. Sortíem a jugar a la riera i als descampats de la vora, i de vegades ens enfilàvem muntanya amunt. No sé quina geologia privilegiada tenia aquella zona, però jo sempre trobava tresors, pedres amb formes suggerents, algunes amb una capa brillant, com si fos esmaltada. Còdols, terrisses esmicolades, bocins de rajol. De vegades havia d’excavar força a partir d’un vèrtex que em cridava l’atenció. Ho feia amb els dits i amb l’ajuda d’altres pedres o branques. Rebentava les costures de les butxaques de la bata escolar, de tant com les carregava. I a casa m’entretenia fent volar la imaginació, després que, amb la meva mare, haguéssim jugat a imaginar quines històries amagades podria tenir, al darrere, cada peça. De tele no en teníem, i jugàvem molt. I llegíem i explicàvem. Apreníem a llegir en català clandestinament. I una mica de la nostra història, ja que no sortia als llibres de text. Parlo d’abans de ser adolescent. Dècada dels 60, principis dels 70… La Galera, En Patufet, El Faristol, Tretzevents, Història de Catalunya en cançons, Grumets de la Galera, Set secrets, Tintin, i TBO i Els Cinco, i Juli Verne i clàssics d’arreu. I anar nodrint. No sé si la passió per l’arqueologia i el patrimoni històric va néixer d’aquell immens pati sense tanca, riera enllà, o de les prospeccions imaginatives fetes amb la meva mare; si va néixer de tantes lectures, o més aviat de les sortides familiars de diumenge a llom del meu pare, resseguint el romànic del país, principalment del Maresme i del Vallès. Eren sortides entusiastes guiades per un pare culte i inquiet que canalitzava l’antifranquisme via l’amor al país i a la cultura, tot estirant el poc temps que tenia en la seva sacrificada vida laboral i associativa. Segurament va ser una suma de tot plegat el que em va fer néixer aquesta motivació. El cas és que jo sentia un gran afany d’exploració pels vestigis del passat, per entendre’l, i per saber com i perquè passaven les coses. I percebia intuïtivament fins aquin punt anavem unides les pedres amb la vida, és a dir l’arqueologia amb l’antropologia i la sociologia, encara que llavors no en coneixia els conceptes. Res de tot això sortia als llibres de text escolars ni a les activitats didàctiques de 7è i 8è d’EGB en aquell tardofranquisme en què, per acabar-ho d’adobar, la nostra escola popular s’estava transformant temporalment i a desgrat nostre en un centre de l’Opus, i anava modificant la metodologia cap a un sistema menys actiu, menys arrelat, segregat per sexe i monolingüe en castellà. Vam marxar-ne.

Va ser l’any 1975, fent primer de BUP a l’institut públic Isaac Albéniz de Badalona, tot just començar el curs, que una innovadora professora d’història, – la recordaré sempre – ens va trencar els esquemes amb la història d’una màscara trobada en un jaciment. A mi em va fascinar i orientar la mirada. Em va ajudar a posar paraules i conceptes que endreçaven aquella percepció intuïtiva, i m’obria a camins de recerca que s’anirien consolidant i ampliant en el futur, a la Universitat (Ciències de l’Educació era comuna amb Filosofia i Psicologia i incloïa Antropologia) i en la professió, després, amb les grans Carrasco, Delgado, Fontana, Fraginals… La història, també, com a arma de resistència, ressignificada ara des de la historiogafia decolonialista i feminista.

D’altra banda, en seguir el BUP en modalitat nocturna, per necessitat d’entrar al mercat laboral ja a 16 anys, vaig topar amb el jove professor que ens va ensenyar a interpretar la història de la romanització a partir del coneixement local, escodrinyant fins al darrer detall la Baetulo romana. Aquesta metodologia de proximitat i de pràctica vivenciada va refermar encara més la meva passió per les ciències que ajuden a conèixer i entendre el món entenent el passat per conèixer i entendre millor el present, i per preveure escenaris de futur. Saber d’on venim per preguntar-nos cap on anem. Aquesta perspectiva va marcar l’orientació didàctica que jo mateixa posaria en pràctica, molts anys després, en l’exercici de la docència, especialment en el darrer tram, com a profe de Ciències Socials a secundària. Projectes de participació per fer visile la història invisible… Ho comentàvem diumenge passat a Escalarre, després de la inauguració del Dansàneu – espectacular i molt suggerent en Cesc Gelabert, per cert, amb una conferència ballada sense precedents – tot conversant amb la responsable de fer arribar el patrimoni a les escoles i instituts de les Valls d’Àneu, una de les tasques del seu Consell Cultural. Per estimar cal conèixer. I per conèixer cal participar.

Per estimar cal conèixer… i cal conèixer també la història de les resistències, tan oblidada. Recuperar l’experiència històrica i la història viscuda per visibilitzar les resistències, com reclamen Aróstegui i Alderete, també és possible en la ressignificació del patrimoni amb ulls del segle 21. La interpretació i el relat no són indemnes al pas dels anys i als nous coneixements i plantejaments. La pedra i la vida van lligades, també, amb el pas dels anys, per fer-ne relectures i replantejaments des del futur que ja és present.

Tot això m’ha vingut al cap avui després d’unes setmanes intensament marcades per temes de Patrimoni i Arqueologia. Començo pel final, he fet capdesetmana intensiu, avui fent visita guiada a l’Esquerda, al Museu de Roda de Ter, i al jaciment iber i medieval a cavall entre Roda i les Masies, a Osona; ahir vam fer-ho al Castell de Montsoriu, Gòtic, entre Breda i Arbúcies, ambdós conjuns patrimonials relacionats amb el bescomptat dels Cabrera. Igual com ja em va passar unes setmanes abans visitant el Castell de Recasens, a l’Alt Empordà, m’ha impressionat, a banda dels conjunts arqueològics, la feina de les persones que fan de guia, la qualitat innovadora de l’acompanyament, carregat d’interrogants i suggeriments, amb una interpretació vinculada a la vida i als moviments comunitaris, molt en la línia dels temps que vivim. M’ha sorprès, perquè no sempre és aquesta la impressió que desprèn la protecció del patrimoni, massa ancorada encara en criteris purament tècnics o artístics, sovint elitistes.

Un intensiu de coneixements i reflexions enversa la història i el comportament de les societats, i envers les ciències que exploren el passat, la interpretació, els mètodes i criteris de reconstrucció, etc etc. Però sobretot també converses i reflexions al voltant de les polítiques públiques destinades a recuperació i accessibilitat del patrimoni, excavació i recerca, anàlisi i importància d’aquest coneixement per a la cohesió territorial i social d’uns Països Catalans travessats per polítiques hostils envers la seva memòria històrica.

Tot plegat se’m barreja amb el debat obert pel jaciment de Calella. La necessitat de fer una Proposta de Resolució parlamentària per ajudar a protegir el Jaciment romà del Roser de Calella, després de fer-hi una visita divendres passat, que deixa al descobert un cop més que la llei actual del patrimoni és obsoleta, i que els criteris tècnics que s’apliquen són del segle passat. Més enllà de la indubtable importància de les troballes fetes fins ara i del valor més gran, potencial, d’aquest jaciment per tot el que encara falta excavar, hi ha una consideració que la llei actual no contempla: el valor comunitari del conjunt en el lloc on es troba ubicat, la importància com a lloc referencial des del punt de vista paisatgístic i d’usos. A ple segle XXI, immersos en la crisi climàtica i en la reivindicació de ciutats de drets, de mida humana, amb formes de mobilitat i de disseny de l’espai públic amb perspectiva feminista i intergeneracional, amb necessitat de dotar les ciutats d’espais amables i més verds per a usos comunitaris, de tenir cura del valor emocional dels indrets, de promoure el comerç de proximitat, l’economia local i una nova forma de turisme molt més sostenible, caldria incloure la possibilitat dels Parcs Arqueològics com una prioritat, abans que no pas pensar en soterrar les restes sota macro edificis que densifiquen i treuen aire al paisatge urbà. Com passarà a Calella si no s’hi posa remei. Si s’apliquen criteris del segle XX, d’urbanisme especulatiu, en comptes dels criteris que exigeix el planeta en ple segle XXI!

La pedra i la vida no es poden separar. I el tractament d’un jaciment genera vida també en el present, el patrimoni no es pot tancar en una vitrina i aïllar-lo de la vida que segueix. I només cal anar-hi, al Jaciment del Roser, veure el lloc, o les fotos, per entendre que amb criteris del segle 21, en l’era de la Covid19, el canvi climàtic i la ciutat com a referència de drets, un parc arquològic amb vegetació recreant els paisatges de l’època romana seria un benefici absolut, pel patrimoni històric, però sobretot per la qualitat de vida i la projecció – atracció de visitants – del barri, de la ciutat i del país.

 



  1. “…entenent el passat per conèixer i entendre millor el present…”
    Saber d’on som per saber qui som,
    d’on venim per saber on anar.
    Bonic escrit. Gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, per dolorsabater | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent