Cultura necessària
Cal agrair iniciatives com Cal Massó i el Campus a Reus, el Coffee Break i el Cafè del Far a Salou
Publicat a Diari de Tarragona: 06/11/2013
Teatres sense funció, cinemes sense espectadors, museus destruïts, galeries d’art que ja no pinten res, biblioteques sense llibres, llibreries tancades, escoles de dansa que deixen de ballar i escoles de música i sales de concerts que emmudeixen… La crisi bombardeja els espais culturals i les persones que hi treballen i en fan ús, com ho fa també amb les oficines, els negocis, les fàbriques o qualsevol persona que es queda sense feina.
Manquen diners públics i privats i la majoria d’experts consideren que només se superarà aquesta situació si ens reinventem, és a dir, si estimulem la creativitat i la capacitat d’innovar. I, d’aquesta manera, obrim nous horitzons individuals i per a la societat. Els governs, però, coneixedors d’aquesta solució, redueixen el pressupost en investigació, educació i cultura, els tres pilars bàsics de la capacitat creadora i enriquidora de les persones, i apugen l’IVA cultural. Pura contradicció.
Per sort, per fer front a aquest panorama desolador, tenim una arma pacífica i efectiva: el desig, que és la base de la nostra existència. Mentre hi ha desig, hi ha ganes de viure. I matar el desig, que resideix en el nostre interior i és immaterial és difícil. Desig de crear, desig d’escoltar música, desig de ballar, desig de contemplar un quadre… desig com a artistes i com a espectadors. Un desig que sovint es converteix en una necessitat.
Anys enrere, en l’era de bonança econòmica, el desig era el protagonista de les nostres vides. Desig de comprar. Llavors, la cultura actuava com a alternativa minoritària a un món materialista, sovint artificial i fals, on l’autenticitat, la llibertat, l’emancipació, la tendresa, l’amistat i la fraternitat, la sensibilitat en definitiva, adquirien protagonisme.
Ara que el món consumista ha caigut, ressorgeix la cultura? Com succeïa a les generacions anteriors al predomini del consumisme, la cultura pot tornar a ser un valor en alça: el desig de cultura, l’amor a l’art, la degustació d’uns sabers i sabors especials per tal de gaudir la vida i fins i tot reflexionar sobre la pròpia existència. Les persones que gaudeixen la cultura, en complicitat amb els artistes, van més enllà del coneixement fred i superficial que ofereixen la televisió i les noves tecnologies, com a mitjans que normalment s’allunyen de l’art i la cultura. Les persones amb una sensibilitat especial se submergeixen en el plaer càlid i humà de viure la vida en directe, en plenitud, sovint a cost zero o a un preu raonable, com pot ser assistir a un concert o contemplar una posta de sol.
Per això cal reconèixer la tasca que fan els locals que en molts pobles i ciutats de Catalunya ofereixen música en directe o les sales petites que programen obres de teatre, per exemple. Iniciatives com Cal Massó i el Campus a Reus, el Coffee Break i el Cafè del Far al Cap de Salou, el Cafè del teatre Metropol i el Bebop a Tarragona i el Mara’s a Cambrils, per citar només alguns exemples de locals que faciliten l’accés a la cultura a les nostres comarques.
Hi ha el risc, però, que la cultura sigui considera un luxe innecessari i que es mesuri únicament en termes de rendiment econòmic, de beneficis. És evident que la cultura té un impacte en l’economia, però la seva principal funció és promoure, fomentar i activar la capacitat creadora i innovadora de totes les persones, i de manera especial de les més joves. I això és un gran benefici.
Si com a país volem progressar, cal donar ferm suport des de l’àmbit públic i privat a la complexitat i l’esforç que requereix la creació cultural i, també, la comprensió dels fets i dels fenòmens culturals humanístics i científics.
La cultura ens enriqueix i ens enforteix com a éssers humans. Que soni la música, doncs, i ballem la vida. Parafrasejant al poeta Gabriel Celaya, la cultura és necessària.