Escoltar les converses de la gent és un dels meus esports preferits. Al català absent de Barcelona, rebregat, malgirbat, dit de qualsevol manera, els parlars de l’Ebre dels xiquets i xiquetes que s’estan a la capital estudiant. També les “es” del Camp. Aquell lliscar despreocupat, Tarragoneeee, Mestresseee… Sentir en dialecte, emocionar-te per dret a pertinença.
Despreocupar-se dels esdeveniments culturals. Divendres el sopar de Santa Llúcia, també l’estrena de Roses de gos de l’Albert Roig. No dedicar-se a res més que no sigui sopar amb els amics, riure amb els amics, amb els meus germans, deixar-se prendre pels bars i retrobar aliances i complicitats amb més alcohol del que caldria, que ja tenim una edat…
Aixecar-se tard, diumenge, masegat per les fiblades a les temples, dinar amb el pare, llegir els diaris, adormir-te davant una pel·lícula dolenta. Tornar a enfundar la roba, bruta de fum i anar a buscar el tren. Veure com tornen els que estudien medecina a la ciutat. Tornar a escoltar les xerrades que pugen del sud, resums d’urgència amb el trípode estudis-nóvios-festa invariable.
Ara passem per davant de l’andana de Bellvitge esfondrada. Entrem a Sants, el tren s’atura. Amb metro fins a casa. I venir-te aquest article d’ara, com una glopada, en posar la clau al pany.
dos dies a casa no poden fer mal, i després de tornada a Barna, quin canvi no ?
salutacions
Gràcies per explicar amb les teves paraules el que molts vam fer fa anys ; utilitzar el tren sempre ha estat una experiència molt enriquidora si ets observador.
Jo envio dibuixos / collage a les amistats en sobre d’avió ( amb el marc bicolor com les barberies antigues )
Salut i bones festes !