LÍRIC
Aquest matí, assegut a la tassa d’un felip, a la facultat, mentre em revelava coses fosques que portava amagades dintre meu i que un cafè barrejat amb els nervis de l’examen d’avui ha volgut que fossin més fluïdes del normal, he pensat que això dels blocs, bé podia ser que haguessin sorgit als lavabos d’una universitat.
Vull dir una universitat de les de veritat. Una d’aquelles amb noies que abracen carpetes contra els seus pits i que porten una jaqueteta de punt a les espatlles. Una d’aquelles on la paraula investigació o beca, no s’associa al mot policial, la primera; o amb la paraula escurrialla, la segona.
M’explicaré. Diuen que primer va ser el verb. També primer devia ser el dors d’una porta de lavabo d’homes d’una facultat en blanc. Algú va dir: hi diré la meva i hi va guixar el què pensava del país o de l’ofici de la mare del professor d’Història de l’Economia II. Sense firmar ni res.
No es comença per aquí?
Dies més tard, un altre hi va entrar. Aquest feia una dieta rica en fibra. No s’hi va estar gaire. El temps just per adonar-se que la idea del país que algú hi va immortalitzar, també li anava bé a ell i així en va deixar constància amb un altre color.
Ja tenim el primer comentari.
Va passar una setmana i a fer les seves coses, hi va entrar un bidell granadet de digestió carajillera i que es revolta en llegir aquell post sobre l’ocupació de la mare de l’esmentat professor; recorda altres temps, quan ell no era un bidell i mantenia relacions precisament amb la dona ara tractada de senyoreta de casa de tolerància, en amunt.
I és clar, la nostàlgia li fa carregar tintes contra el desvergonyit que ha deixat a l’alçada del betum aquella amb qui l’amor lliure i socialista va fer-li un Professor d’Economia II que tot i que no ho pot demostrar, sap de sobre amb el despreci amb que aquest li diu si li pot donar les claus d’una aula determinada o que les fotocòpies han quedat fosques, que sap que podria ser son pare.
La primera polèmica.
Jo n’estic segur que un rector d’aquests americans amb quatre dits de front i poca dotació a la partida pressupostal "repintar portes dels lavabos", es va treure de la màniga això dels blocs per tal que els seus alumnes poguessin fer gala de vanitats i d’expansions més o menys literàries sense emmerdar tant, valgui’m l’expressió.
P. D. D’entre les que he llegit aquest matí, em quedo amb la següent pintada -amb molts comentaris d’adhesió:
"La sobirania…personal.
La pàtria…la gent que m’estimo"
Contra el vendre’s la terra per un plat de llenties, el país del lirisme més directe.
Ep! Jo vaig pensar el mateix sobre l’origen del blocs. Tanmateix jo segeixo amb la mateixa dinamica que a les portes dels lavabos de la biblioteca de la facul: escric molt poc i llegeixo molt. Per cert la combinació cafe i examen dona el mateix resultat a la facultat de Filsofia de la UB per si algun cientific en vol fer un treball de camp…..