HUGOENEA KOADERNOA (III)
Unes Gudaris de cinc anys (14/9/10)
Una de les moltes coses que trobaré a faltar de Donibane, serà poder esmorzar cada dia davant del mar. I no un mar domesticat com el nostre Mediterrani, no. Aquest encara serveix perquè el solquin vaixells d’anar a pescar. Un mar perquè els remers hi entrenin cada dia cap al tard. Un mar que fa respecte. Que ha de ser un espectacle, enfurit.
Avui el dia s’ha aixecat un mica ventós. Uns operaris s’encarreguen de treure les banderoles de color rosa que hi havia penjades no sé des de quan. Han caigut com una constel·lació de d’estels jubilats damunt les taules dels bars, que avui sí, s’han parat a una hora més digne. Els amos respectius, s’han encarregat de treure-se-les del damunt. Una tela d’aranya enredada entre els para-sols i les cadires.
No tenia pensada cap sortida, així que m’he deixat endur per la rutina d’anar a buscar el pa i de proposar-me entrar als llocs amb un “Kaixo” i sortir-ne amb un “Eskerric asko” que no sempre he sabut complir.
A Donibane, podria dir que sento un 70% per cent de persones parlar en Euskera i un 30% en castellà. El que més m’entendreix és que tota la canalla es decideix per la llengua pròpia. Unes mocoses, sense anar més lluny, s’han rifat de mi, avui. Obstruien les escales que porten al carrer de darrera, per on entro al meu pis. En dir-los en espanyol si em deixaven passar, els ha sobtat. Només una ha dit: “Nerea, que quiere passar” i després d’apartar-se una mica, han continuat parlant en Euskera i rient sabent que jo no les podia entendre de res.
A casa, em passen per sota la porta un díptic dels Euskaltegis Municipals. L’organisme municipal que s’encarrega de l’ensenyança de l’Euskera. Com els notres centres de normalització lingüística, interpreto. Entre les raons que esgrimeix el fulletó em xoca llegir: “Te facilitarà la comunicación con tus hijos”. En tot cas, és una victòria total que les noves generacions facin servir l’Euskera per jugar i per mofar-se dels catalanets de la ceba desnerits d’armes lingüístiques. Una llengua ha de servir per a tot. L’ús social és cabdal per la serva pervivència.
He passat el matí preparat la feina per la tarda. Arxius amb material que volia mirar-me amb deteniment. He contestat mails. Després he decidit veure de dia els paisatges meravellosos que ahir vaig veure amb la fosca. I se m’han endut, com ahir al vespre. Fa cert respecte veure aquella estesa de blau expectant al bolic que se’t fa una mica a l’ànima davant la força de la natura tant sense desnaturalitzar.
L’aperitiu ha consistit en olives i cervesa. Una canya i unes olives aquí són un ribell de fermentats i una cossi d’aquests artefactes amb pinyol. No tinc apamats els bars. Vull dir que no he pogut establir encara patrons sociològics als tres establiments que hi ha a la plaça i un que hi ha carrer de San Juan enllà. Els bars d’un poble són el millor manual per aprendre a llegir-lo degudament.
He treballat tota la tarda. Hauré de llimar cert dramatisme d’alguns contes contraposat al sarcasme d’altres. Però no m’hi poso pedres al fetge. Avanço amb determini i començo a veure la llum al final del túnel. La jornada laboral, amenitzada com sempre, amb l’agradable guirigall dels xiquets banyant-se, jugant a futbol, i de tant en tant, un vaixell de càrrega guiat per un pràctic.
(A la fotografia, el que veig des de casa)
Hugoenea Koadernoa (I)
Hugoenea Koadernoa (II)
Hugoenea Koadernoa (IV)