De vegades els capricis meterològics semblen observar una lògica escaient a les teves necessitats. Vull dir que ahir, per exemple, vam tenir un dia rutilant de sol i de bonior i en canvi, avui, el dia es desperta gris, apagat, amb la llum desada en un magatzem o altre. Plou.
Tot plegat ho trobo perfectamet legítim. No me'n puc anar d'aquesta terra sense haver tastat tots els escenaris climatològics possibles. Aquest txirimiri persistent, que deixa la plaça de Santiago com una taca color llom de rata, farà que per exemple, el diligent escombriaire fluorescent dels matins avui s'abstingui de regar-la.
Tampoc les taules dels dos bars que ofereixen als seus clients consumir a la intempèrie, avui es pararan. El mar no ha canviat la seva verdor. La fina pluja a penes grata l'escorça, la desdibuixa una mica, però sembla molt més que li faci pessigolles que no pas altra cosa. Passen dones amb paraigües.
Amb tota aquesta estesa, un no té massa ganes de sortir de casa. Una altra cosa seria, si fes un temporal important. Llavors s'imposaria anar a veure l'espectacle del mar. Com de ser una bassa a penes percudida pel xiuxiueig de l'onada, passa a ser un sotrac violent. De la postal generosa en tòpics de l'ocàs festejant amb l'aigua, a la ferocitat gairebé sexual de la sal estimbant-se contra els espadats.
I s'imposa esmorzar intentant comptar les gotes de pluja. Feina àrdua pensareu. No tant. Tot és qüestió de proveir-se d'una beguda fumejant que entri bé i a través del tel que la bafarada ondula, axinar els ulls i posar-s'hi. El càlcul, com es pot entendre, ha de ser una aproximació molt allunyada del seny matemàtic. Ha de ser, a tot estirar, un convit a deixar-se anar la mala consciència que es té per no haver obert en tot el dia d'ahir l'ordinador.
Així, amb aquesta disposició, es pot donar una altra volta al pinyol que vas portar ja endegat i que ara, a cop de tecla, de mica en mica, es va tornant una mica allò que es tenia projectat, encara que mai res és sempre igual com ho projectem en literatura, tampoc en el viure ordinari. Que s'hi acosti una mica, ja és molt.
I es treballa i es mira el mar de tant en tant i la barqueta fa viatges entre San Pedro i Donibane i que l'han canviada: del model descapotable, a una altra de coberta amb tres jocs de rosquilles salvavides per barret, lluita amb el seu roncar apacible, contra l'amable el repic d'agulla de l'aigua damunt el mar. No és una lluita a vida o mort. Potser ni tan sols sigui una lluita. Només un mormol que fa les coses molt més senzilles del que en veritat són.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
