CONTE DE TARDOR
Sortint de la feina, sortejant tot d’amos estirats pels seus gossos, caminaven plegats els deu o quinze minuts de passeig flanquejat de plàtans fins a la parada del metro. Els servia per no emportar-se a casa les contestes grolleres d’una jefa ressentida amb la vida, posar en comú els rumors d’aparellaments entre aquells dos que al darrer sopar d’empresa van abusar dels xupitos, o maleir l’eteté que cada mes tenia una excusa a punt per ingressar la nòmina més tard del que tocava. L’altre dia, a mitja tarda, ella va dir-li que deixava la feina. No podia compaginar-la amb la universitat. Galta contra galta, van desitjar-se bona sort. En plegar, caminant ja sol pel passeig i retrobant-se amb gossos i amos, s’adonà que a ell també el començava a estirar alguna cosa. Va atansar-se al collar i va desfer la sivella. L’absència va fugir corrents, esperitada. Ell es va sentir alliberat.