L’ESTIU

Ho he d?admetre. Jo calor a l?estiu, fa dos dies que en passo. Des que tenia sis o set anys fins que vaig fer els dinou o els vint, vaig passar tots els estius, ben fresquet. Prades, al Baix Camp, situat a nou-cents metres, oferia una benignitat climàtica ?i ofereix encara- total.
 
Ara mateix, abans d?escriure això, els meus enviats especials a la Vila Vermella m?informaven que avui al vespre ja s?han hagut de posar jerseis així que la vesprada ha fet acte de presència. Passaran la nit amb les finestres tancades!!

El meu estiu, doncs, començava per Sant Joan i s?allargava fins passada la Diada. Van ser anys d?infantesa daurada. Picasso sempre deia que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. Jo, tot ho vaig aprendre a Prades. Només em reca haver-m?hi encaterinat massa ja en l?adolescència.

Potser perquè a les incerteses que m?assetjaven ja li anava bé no un donar-se als nous plaers de la vida, "les putes i el robar?, en termes ferraterians i per entendren?s, sinó un esllanguiment de la innocència que ja no era tal, mirem-nos-ho per on ens ho mirem.

 Eren gairebé tres mesos, però, de piscina al matí. Sèrie encabat de dinar ?Coche Fantástico, Equipo A, El Gran Héroe Americano, El Halcón Callejero- bicicleta, futbol i cabanes fins a l?hora de berenar crusants amb xocolata i un got de llet. Més bicicleta i més futbol fins a l?hora de sopar. S?endrapava a velocitat supersònica. Encara es podien escurar un parell d?hores.

Era llavors més futbol a la plaça o "polis i cacos? per tot el poble. Toc de queda així que tocaven les dotze al campanar. Els divendres o els dissabtes, s?allargava la barrila nocturna. Els pares, la feien petar sota els porxos. A vegades ens donaven una moneda de vint duros i tot!

 Els juliols s?aprofitaven a pleret. Els agosts, tan sols fins a la primera quinzena. De seguida s?espatllaven i eren tempestes i boirades. Llavors venien les partides llegendàries de Monopoly o de cartes. Anàvem a buscar caragols.

Al setembre, tot ja era una altra cosa. Els amics de Barcelona ja havien marxat. Tot quedava abduït pel pes de les absències fraternals que no tornarien a omplir-se fins Nadal.

 No vull admetre que va ser la millor època de la meva vida, senzillament perquè llavors tan sols era un esbós de qui sóc cara o almenys de qui em penso que sóc. Viure en una campana de vidre o fer que els altres hi visquin, sempre m?ha semblat perillós. Els millors temps sempre estan per arribar.
 
Amb tot, si fessin prospeccions  arqueològiques en el meu ésser, en els primers estrats, hi trobarien restes de pedra d?esmolar ensangonada. Enyorats paradisos de regles definides per autoritats que s?han anat esmicolant. Glorioses  tardes d?estiu perfumades de geranis, de pinassa, de clor i d?innocències empenyorades al preu, sempre a la baixa, de la maduresa insurrecte.

 (Ai els follets de mesvilaweb que han fet que aquest text publicat fa uns dies saltés com una novetat!!!!!!!)

3 pensaments a “L’ESTIU

  1. cada dia, un plaer reconéixer-me en les teves paraules. i novament un intercanvi:

    voler l’agost, des del fred, demanar l’impossible i al fer-ho, demostrar que és possible. exigir l’agost, amb l’inconformisme adult del que no es resigna, del que necessita una dosi de pau per poder pensar. enyorar l’agost, com s’enyora la persona estimada que encara no ve. desitjar l’agost, el temps sense presses ni horaris, on poder assaborir les coses petites que ho tornen tot tan fàcil. gaudir de l’agost, fugint del soroll mal educat que ens mossega, de les agendes plenes de feina i problemes. cobejar l’agost, concedint-nos una retirada de la presó quotidiana que ens construïm cada dia. anhelar l’agost, per reinventar-nos un cor que bategui al ritme del nostre cor. somiar amb l’agost, intuïnt que el món sencer vol una pausa, sospitant que el món sencer vol ser feliç una estona.

    ser agost sempre, ser mandrós i esvalotat, ser feixuc i vital. ser agost tot l’any, incondicionalment, per recordar cada dia la tendresa del món, per recuperar cada dia la bellesa del temps que passa a poc a poc

    els pets – agost

  2. No has esmentat Galàctica. La millor per a dormir la migdiada!

    I quan has parlat d "El Gran Heroe Americano" que és de la mateixa època, m’ha vingut al cap una que no recordo el nom i que la feien al mateix temps (potser una darrera l’altra i simultanejant els dies) no recordo el nom, anava d’un tal Ciccione, un tio calb i amb ulleres que tenia poders extrasensorials i veia el passat, era com policiaca i còmica alhora. Osti, no recordo el nom i ara no me la puc treure del cap!

    Això és el que passa per dormir mirant la tele, després no recordes el que feien.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *