Quina manca de serietat (els patiments de ser freelance)
Fa més d’un mes vaig pactar amb una revista amb seu a Madrid la publicació d’unes entrevistes que faré a Varsòvia. Em var dir que sí, que el tema els hi semblava interessant i que ho concretàrem abans d’anar-me’n.
Fa quinze dies que intente parlar amb el redactor en cap de la publicació, i fins a hui no ha tingut la decència de posar-se al telèfon per dir-me que no, que ara no ho vol. I quan li he demanat si no m’ho podria haver dit abans, amb temps de buscar un altre mitjà on poder-ho publicar, ni m’ha contestat, ni m’ha demanat disculpes ni res. S’ha limitat a dir: ‘Ay, mira, ¿qué quieres que te diga?’.
M’indigna. Ja no per publicar les entrevistes o no, sinó perquè hi ha gent que va pel món pensant-se que són els reis del mambo i fotent-li la vida al personal, i es queden tan amples.
Mentalitzat que tu ets la teua empresàia. Fes les entrevistes i després, o mentres, cerca algú que les publique.
Dos anys fent i desfent en un solar, compres, canvis per obra, etc. Ara passe els honoraris globals i em diuen que sóc car !
L’escaquer és aquest. O cobrem, almenys fins ací, o poden anar a parar davant d’un tribunal i que siga el jutge que els obligue a pagar-m’ho.
Enhorabona per la teua posició, jo sols vull donar-te un colp de mà anímic, ja veus que sovintja la cosa. A mi se me’n fum -personalment- la cosa però em fot per la colla que porte al darrere. Que han de cobrar tots els mesos i això sí és la meua sagrada responsabilitat.
Jo era freelance. I he acabat d’empresari, una petita empresa, però empresa. I reps igual, els xulos i els mandangues són a per tot… avui dia, no ser professional no sembla un obstacle.
Jo vull tornar a ser freelance, o dit d’una altra manera: una empresa unipersonal, patró i cap del comitè d’empresa…
Per diverses qüestions domèstiques he requerit serveis de diversos tècnics i com diuen en espanyol, ‘a cual peor’. Uns que et deixen penjat o que es passen hores per no fer res (i llavors et poses a investigar i resulta que ho soluciones en un parell de minuts). O dies i dies d’espera sense rebre cap trucada per dir-te que, com a mínim, passen de tu. Realment: som en el país dels impresentables.