Las madres de la Plaza de Mayo
Ahir, com cada dijous a les 15.30h, les madres de la plaza de Mayo es van tornar a reunir, per manifestar-se en silenci davant de la Casa Rosada.
La imatge me la sabia de memòria. L’he vista mil vegades des de xicoteta als diaris, a la tele, al ‘informe semanal’ de la primera…
Però, tot i aquesta coneixença mediàtica, que fa que algunes cares semblen gairebé familiars, tindre-les allà davant em va colpir. Molt. Molt més del que m’esperava.
Veure directament aquelles dones tan fortes i valentes -fotografia dels desapareguts en mà- em va prèmer les entranyes i no vaig poder evitar un plor silenciós durant una bona estona, allà plantada al mig de la plaça…
Fa més de 24 hores, he creuat el riu de la Plata i ja sóc a Montevideo, i encara se’m remou alguna cosa per dins… I no la sé descriure amb més detall, però entre els ingredients inclou pena, ràbia, admiració i, d’alguna manera sense saber ben bé per què, vergonya.
Em té ben tocada, tot plegat.
En veure-les és veritat que se’ns remou moltes coses … ràbia, impotència, dolor, admiració i molta vergonya, molta.