El pitjor dels malsons possibles
Acabe de tindre el pitjor ‘bon’son de la meua vida. M’explique.
Fins fa uns minuts jo em pensava que el que era dolent era tindre un malson, pensar que et passaven coses horribles, a tu o als que t’estimes, passar tensió, por, sentir-te amenaçada i en perill… Però no, això no és res. Perquè quan despertes, veus que és mentida, et calmes, pegues mitja volta al llit, i continues dormint.
És molt pitjor, com ara sé, somniar per un moment que passes moments feliços, que els que t’estimes són amb tu, que la mort és una presència aliena, que la vida és potent i relaxada, que les coses es fan a poc a poc i com cal, i que es preveuen les conseqüències de cada acte, i tot va bé, i les coses són com han de ser… i de sobte despertar i veure que no.
Que no, que les coses no són així, que la realitat és dolorosa i ben diferent, que el que t’han arrancat ja no tornarà, que hi ha coses que mai no podràs canviar, que ara ja no val de res pensar ‘si haguera fet això o allò altre…’ i que res no pot posar-hi remei.
Me’n torne al llit, a pegar voltes i veure si em puc adormir i hi ha sort i aquesta vegada només tinc malsons.
Ai, benvolguda apòstata, sé perfectament del que parles. Em queden molt lluny aquells dies i ara ja són boirosos però sí, molt pitjors aquests bons somnis treva que t’escupen a la realitat.
Q bé q em caus, desficiosa!