Apòstata desficiosa

et puc dir com ho vaig resoldre jo mateixa, ja fa anys. Si fos una escriptora ianqui hauria llogat el local d’una vella ferreteria de Brooklyn que hagués fet bancarrota, com és el cas de Paul Auster (‘My own room’ de Virginia Woolf, recordes?).
Si bé l’esforç que requereix escriure una novel·la en català és el mateix que cal per escriure aquest mateix llibre en anglès (si en descomptam el desgast addicional que ens suposa la persecució a mort de la llengua) i a més la literatura catalana és un capítol tancat de la història (hi ha ‘numerus clausus’ i n’has quedat exclosa) i a més has de treballar al domicili familiar quan no hi ha ningú, etc., etc… el secret és colgar-te amb les gallines i llevar-te abans de l’alba, tant si vius sola com acompanyada. Una bona dutxa i una bona maquillada. Ah, i els morros com si t’haguessis menjat tota la sobrassada. Igual que si fossis ministra o presidenta i haguessis de rebre un homòleg a les 8 del matí al teu despatx oficial: el Secretari d’Estat per a la Defensa dels EEUU, posem per cas. Texans Armani, botes de cowboy, un top verd de seda salvatge i cap a la cafetera i les torrades manca gent. Fins que s’encén la llum vermella de la cafetera t’has de dedicar a tancar les habitacions per a no veure-les, i a fer l’orni als plats bruts com si els rentavaixelles no s’haguessin inventats. Tot seguit, t’abraones a l’ampolla de Chanel nº 5 (la grossa, la que costa 84 euros) i fas dos puffs darrera cada orella, engegues l’ordinata (que cal que no estigui arran d’un llit desfet, val a dir) i abans que no corri per dins les teves venes la verinada electrònica que et fa perdre el món de vista, programes el despertador perquè piti a les 2,45, que és quan treus les albergínies del congelador i les poses dins del microones, si esperes algú a l’hora del dinar. Si no, la teva esquena ja t’avisa, o la gana i tot, de l’hora d’acabar. Tu has rendit com si un editor ianqui t’hagués donat 100.000 dòlars a compte, a tall d’opció preferent per a l’edició del llibre que estàs escrivint.
Mentre les alberníes s’escalfen, tu estires les orelles als llits, oretges i assolelles la casa, carregues el rentaplats i connectes els telèfons que havies desconnectat el dematí. Dines i te’n vas a caminar una hora, si fa bon dia. Si no, un cafè ben carregat i a llegir, fins que es fa hora de treure el refugiat tant si plou com si no plou. Et treus les botes i et poses les Nike, i au p’envant. Llegeixes fins que et pega el xubec i hala, fins demà. El dia t’ha passat volant.