132 hores sense fumar
No ho havia previst. Pensava fer-ho en algun moment d’aquest nou any, però no tan de colp. Després de la festa de cap d’any a un paratge espectacular de Lanzarote, em vaig alçar el dia 1, vaig passejar per la platja, vaig esmorzar, em vaig fumar els dos que em quedaven i vaig pensar: ja no fume més.
I dit i fet. Si més no, per ara. Ni una caladeta des d’aleshores, fa ara 132 hores. I anem sumant. M’han ajudat unes bones racions de caramels diversos (els mentos mastegables de sabors variants han estat un descobriment), molta aigua (una mitjana de cinc litres diaris, i no exagere) i, sobretot, els ànims i el suport d’A. i A., i A., les tres persones amb qui he compartit la primera setmana de l’any i que, tot i tindre inicials tan poc originals, són ben especials per a mi.
Ara falta mantindre’m ferma i no caure en la temptació, ni patir gaire amb la tornada als hàbits quotidians sense la cigarreta a la mà. Desitgeu-me sort!
Que tinguis molta sort i força de voluntat.
Ànims, doncs! I vigila no t’agafi un empatx amb tanta aigua!
Ànims, Amics i Alcohol.
i molta paciència!
Ben fet, compi!
Quan el meu pare va deixar de fumar (que li va costar força), tenia un
calaix ple de caramelets, xiclets i altres llaminadures. Jo era petita
i no deixava de fumar perquè no havia tingut prou anys per esdevenir
fumadora, però també vaig ser usuària d’aquell calaix tan atraient.
Doncs, això, ànims en el teu camí cap a la llibertat -al capdavall, el tabaquisme és una manera moderna d’esclavització-.