UN NOU VALOR REPUBLICÀ.
Un amic íntim que coneix les meves discrepàncies i dissidències, em demana amb facècia si el bon rotllo és un valor republicà. Li contesto que si l’ expressió pretén voler dir afecció per enfortir la democràcia, defugir la jerarquització, garantir la llibertat , fer possible la participació de tots i defensar el principi de radicalitat democràtica fent més estret el vincle entre ciutadans i electes, la resposta només pot ser afirmativa. Li reconec que una cosa es predicar-ho i un altre donar-ne exemple. No sembla que hi hagi bon rotllo ni que s’ adigui amb els valors lliure pensadors, negar la participació en el projecte dels que no combreguen fàcilment amb rodes de molí, fer cara llarga als dissidents o el que és pitjor criminalitzar-los, o simplement negar les legítimes diferències. El bon rotllo, ha d’ afermar-se cada dia amb la prova del nou de la praxis política, no sent mai suficient, l’ impúdica exhibició de grans proclames fetes pel consum intern dels més íntims adictes, acòlits i estòmacs agraïts , si després no es practiquen. Qualsevol pot discernir entre dissidència i oposició. Es incorrecte emprar-los com a sinònims. No són exactament el mateix, encara que pugui semblar subtil la diferència. L’ oposició és sempre externa al projecte que es defensa. La dissidència és interna i pretén expressar el desacord amb les decisions dels que comanden un projecte que tots considerem propi. Es sabut que qualsevol dissidència pot desembocar en oposició activa, però no és ni necessari ni imprescindible. És propi de la tradició republicana, conrear el respecte i protecció als qui expressen desacords, ja que donen a tot el col·lectiu més vigor, prestigi i presència. El veritable exercici de la democràcia, suposa conviure de bon rotllo amb els qui discrepen. La pretensió d’ uniformitat i d’ unanimitat – ho ha demostrat la història -, és la tomba de la democràcia. No tenir-ho en compte, és prova de la deshonesta intenció, d’ amagar primer, difamar després i foragitar finalment, als heretges. En aquest camí, a tots ens queda molt per aprendre.
però si amb el quadre de’n Miró que hi has penjat. Ell en va fer una série però, com sempre, no m’en puc enrecordar del nom. Una bonica i especial serie, tant especial com ell.