UN NOU PROJECTE POLÍTIC: “MILITES IN ITINERE AB EO DISCEDUNT”.
Les iniciatives legislatives a favor d’un referèndum d’autodeterminació vinculant, les consultes per la independència, les manifestacions de sobiranisme i les anades a Brusel·les o a Ginebra són importats instruments de mobilització i de concienciació, però tot i ser necessaris per avançar no són suficients. En aquests darrer any el sobiranisme social i cívic ha demostrat el seu potencial, però també ha mostrat el seu punt més dèbil: No decidir-se a fer el salt a la política parlamentària. A cinc o sis mesos de les eleccions, la candidatura transversal no té encara una estructuració estable i unitària, ni tampoc un programa de mínims, el que li resta possibilitats de convertir-se en una força parlamentària central en la política catalana dels propers anys. El que està posant en evidència aquest sobiranisme cívic es que si no aconsegueix materialitzar amb poc temps aquest nou projecte polític, pot generar molta frustració. Qui podria haver dinamitzat aquest projecte, no sembla que hagi trobat la forma de fer-ho, atrapat entre els que practiquen un inmadur fonamentalisme patriòtic i els que esperen que tot ho resolgui un lideratge messiànic amb només un bon equip de assessors i “spins” doctors. Ni una cosa ni l’altre sembla suficient. Només en situacions històriques molt excepcionals ha estat possible crear un projecte guanyador amb tant poc temps i amb fonaments tan dispars. Tenim un independentisme cívic i social cada vegada més fort, però no hem aconseguit encara bastir un projecte polític amb suficient “punch” i força electoral. Només espero, que els soldats no s’ hagin allunyat d’ell (César) durant la marxa. “Milites in itinere ab eo discedunt”.
Fragments de la presentació oficiosa de Catalunya Acció inclosa en la Conferència Caràcter i independència
“Fins on estem disposats a aguantar? A part de
robar-nos, d’odiar-nos, d’insultar-nos i d’humiliar-nos, què més hem de
fer perquè la majoria de la nostra gent vegi que l’únic agafador que ens
resta per sobreviure com a poble té un únic nom, que es diu
independència?
Fa dos-cents vint-i-sis anys, a la ciutat nord-americana de Filadèlfia,
es va redactar la declaració d’independència dels Estats Units
d’Amèrica. Tot i que en aquella època anaven en tartana i nosaltres avui
anem en avió, hi ha coses que no canvien. També en aquells moments, els
que després serien considerats pares de la pàtria americana, clamaven
contra la violació dels seus drets com a poble. Per això, en aquell
famós document pot llegir-se el següent:
“Per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs,
els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels
governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci
destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o
abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats
principis.”
Vistes així les coses, ningú no ens pot negar la necessitat i la
justícia de derogar el poder d’aquell Estat que empara i promou la
destrucció dels principis de llibertat de Catalunya. I en el cas, poc
probable, que nosaltres fóssim incapaços de lluitar per aquest ideal,
hauríem com a mínim de tenir la decència moral de no permetre que els
nostres fills heretin les nostres misèries. Estic convençut que cap
català que estimi veritablement aquesta terra pot consentir que a les
futures generacions els lleguem, únicament, el trist paper del vençut.
És per tot això que un ampli grup de catalans (de Berga, d’Alcover, de
Barcelona, d’Aiguafreda, de Sant Boi de Llobregat, de Crevillent o de
Sant Feliu de Guíxols) hem decidit fundar Catalunya Acció. Perquè davant
la desorientació política actual, el poble de Catalunya ha de tenir
l’oportunitat de veure l’acció d’una gent que, més enllà de la
mediocritat imperant en la política oficial del país, no està disposada a
utilitzar els nostres sentiments més preuats com a moneda de canvi per
obtenir vots i poltrones. Amb idees i estils nous, amb audàcia i amb
coratge, estic segur que podem fabricar la millor fórmula per dignificar
Catalunya i obtenir així la seva independència.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.