UN NOU POL CATALANISTA.
Fa un mes, el Punt em va publicar l’ article que reprodueixo. Després de llegir l’ entrevista que l’ avui va fer ahir a l’ Àngel Colom i veure els comentaris – interessats o no el temps dirà -, que Joan Puigcercós va fer, em reafermo amb tot el que deia
Finalitzat l’ escrutini, no hi ha dubte que el conjunt del catalanisme polític ha obtingut un mal resultat. Si bé es cert que CIU aguanta i guanya un diputat, ho fa en condicions d’un cert replegament ideològic, per molt que l’ embolcall de ser decisius els permeti treure pit. ERC, és qui més recula, com a conseqüència de no haver fet cas als qui advertien de la seva equivoca estratègia. Es cert que la bipolarització i sobre tot la por al PP, ha fet que molts electors catalanistes , tradicionalment pragmàtics, hagin donat suport al PSC, però això no explica que el conjunt del catalanisme estigui avui a la defensiva, quan semblava que hi havia més desafecció cap a Espanya i que el sobiranisme anava en augment. L’explicació de ben segur està en que el catalanisme parlamentari , en les seves dues versions, ha comès greus errors en els darrers quatre anys. La de més gruix, considerar Zapatero com el mal menor i continuar amb polítiques de curta volada a Madrid, excessivament vacil·lant i pactista en uns i extraordinàriament ingènua i adolescent en els altres. Les estratègies al voltant de l’ Estatut dels dos catalanismes, es el paradigma de tot allò que no es pot repetir. L’ experiència i professionalitat política de CIU , es possible que l’ ajudi a sortir-ne ara més ben parada , senzillament perquè fa allò a que té acostumat al seu electorat, que no es pot sentir enganyat per una praxis que durant més de dos decennis ha estat senya d’identitat. En canvi, els electors d’ ERC esperaven alguna cosa més del partit independentista i per això la deserció ha estat més gran. A hores d’ ara, no crec que ningú dubti que el segon govern tripartit i l’ elecció del President Montilla, ha acabat desdibuixant el perfil polític del partit republicà, amb uns dirigents que no van entendre el missatge de segona oportunitat que els electors li atorgaren en les últimes eleccions catalanes. Si amb això no en tenien prou, el sectarisme intern afegit a la guerra fratricida interna i externa ha acabat per fer-los més vulnerables. Els resultats del 9 de març, imposa un obligat canvi tant a ERC com a CIU al confirmar-se que competir per obtenir les engrunes de Zapatero acaba sempre per enfortir al PSC. La solució no pot ser ni el retorn del passat – l’ara decidirem i el peix el cove -, ni el refugi a la puresa ideològica que paralitza, ni la continuïtat blindant el govern d’ entesa. Cal renovar la política a Catalunya però també en el front de Madrid. L’ adversari dels partits d’ obediència catalana, són els partits espanyols constitucionals, mentre el conflicte democràtic per la nostre supervivència nacional no hagi està resolt i el dilema sigui sotmetre’s o desaparèixer. Quatre anys després de les darreres eleccions espanyols no s’ ha sumat ni un vot més al projecte independentista, però tampoc ha augmentat el percentatge del bloc catalanista, que ara està més debilitat i desconcertat, comprovant on els han portat aquells que s’ han subordinat als interessos del PSOE ja sigui amb el tripartit o amb el pacte de l’ estatut. PP i PSOE, a través de la bipolarització i l’ espanyolització, mai han amagat que el seu objectiu és esborrar l’eix nacional de la política catalana, intentant reduir-ho tot a una confrontació entre la “dreta” i l’ “esquerra”. El retrocés, del nacionalisme català, pot ser l’ oportunitat esperada pels qui malden per aconseguir dels dos grans partits espanyols una definitiva lectura constitucional que acabi per marginar-nos. Si Convergència no pot amagar el problema del seu estancament amb el discurs de pretendre tornar a ser decisius en la política espanyola, tampoc ERC ho pot fer, mantenint un tripartit que es farà més inestable. No hi ha cap més altre sortida , que la construcció d’ un nou pol catalanista , que esmeni les deficiències d’ uns i altres i que torni posar al mig debat polític el vell somni dels catalans. Aquest nou reagrupament nacional i cívic – pel progrés i la sobirania nacional -, ha de ser l’expressió d’un gran acord, nascut des de la base del moviment catalanista que posi per davant una nova forma de fer política, amb un concret lloc de trobada: el dret a decidir.