“REAGRUPAMENT NACIONAL”: EL SOMNI ENCARA ÉS POSSIBLE.
No estic trist, tampoc cansat, decebut o de mala llet. En tot cas, convençut que hi ha encara massa estupidesa humana, per no adonar-se de que estem en un moment històric en el que es possible donar un pas endavant, si construïm un projecte basat en la generositat, la pluralitat i sobre tot en l’eficàcia. Per tant, prescindint del fonamentalisme que ens allunya de la realitat, assumint un cert pragmatisme, essent conscients que qualsevol organització que vulgui ser útil ha de fer compatible els processos de democràcia interna amb l’ eficàcia. I això no suposa justificar la “partitocràcia”, quins mals són tots uns altres, sinó acceptant que un moviment generador de canvis necessita dels millors, del lideratges morals, però sobre tot dels electorals que sumen sufragis. L’actual direcció de Reagrupament no ho ha sabut entendre i ha comés greus errors de càlculs, massa desconcertats per la importància i les expectatives que el mateix moviment havia generat. El fenòmen “Laporta” no s’ha sabut explicar als associats i tampoc s’ha tingut una posició intel·ligent amb tot el que feia referència als moviments incipients, però fàcilment assumibles, com els de “Suma Independentista” o l’entorn organitzatiu generat per les “plurals” consultes. Masses fronts oberts per una direcció que després de l’ Assemblea constitutiva ha dubtat sobre el que s’ havia de fer, intentant resoldre l’ entrellat amb una fugida endavant, convocant una Assemblea de Primàries, sense tenir clar ni el rumb polític del moviment, ni com s´havia de fer tot plegat, ni quin el resultat que es pretenia, quan encara faltava per aclarir algunes de les incògnites més importants per l’èxit de la candidatura transversal que es promovia i que per art d´encanteri semblava que havia esdevingut exclusivament la candidatura dels associats a Reagrupament, cosa que per definició era contradictori amb la pròpia voluntat fundacional. Potser la crisi té aspectes positius i encara no està tot perdut, si aprenem que ens cal més claredat programàtica i estratègica per a promoure la candidatura plural que defensi la declaració unilateral d’ independència en el proper Parlament, però també assumint, amb tots els riscos, allò que vol la majoria del país dels seus representants electes. L’independentisme democràtic ha de definir-se amb més claredat, sense renunciar a participar activament en un futur govern patriòtic i no només decidir el seu color per omissió. El somni, malgrat tot, encara és possible.