PERQUÈ EL COS M´HO DEMANA.
“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana”. Així comença el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l’ amor ofega la voluntat. “Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd”. I no es pot contenir. “Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit”. I ho diu amb claredat. “Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall a la marea viva que em nega a l’endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l’estrall. Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva”. M’oblido de les paraules i reprenc l’ensimismament que provoca la malaltia d’intentar posseïr tot allò que m’ ha estat prohibit. Derrotat en la batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m’ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana. Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: “Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro”.