JORDI SURINYACH

No conec, ni gens ni mica, els motius que han portat a la direcció de Reagrupament a registrar un Partit amb el nom de ” Pàtria i Dignitat”, que serveixi com a possible marca electoral de l’ associació.  Alguns mitjans han assenyalat com a causa que el partit “Reagrupament” estava inscrit a nom dels que van marxar. Tot que puc entendre  la discreció en la tria i el registre de la marca, no em tranquil·litza que el fet confirmi la manca de debat polític entre els afiliats i el caràcter poc participatiu de moltes de les decisions que  la direcció pren. El meu desconcert augmenta quan veig que tot plegat mostra una manca d’estratègia realment preocupant, a més d’una improvisació constant que  podria allunyar-nos del que encara es l’objectiu fundacional: La de ser un dels grups promotors de la formació d’una  candidatura plural  a favor de la independència.

No hi ha estatègia, perquè tant el teòrics de Reagrupament – em refereixo als qui reflexionant i escrivint han conformat una incipient doctrina reagrupada -, com els que amb nom i cognoms s’han manifestat a favor d’aquesta candidatura i el líder mediàtic que està reflexionant sobre la conveniència d’ encapçalar-ho , de tot això no n’han dit mai res. Es més,  crec que les reflexions han anat per altres verals. El fet comença a ser preocupant i pot acabar per despistar a la base electoral cridada a votar i als reagrupats  que se’ls hi demana un plus d’ adhesió inquebrantable que comença a ser inquietant. Si bé es cert que es donen algunes de les condicions objectives perquè una candidatura plural de les característiques esmentades tingués èxit, algunes errades poden entorpir-ho. Hi ha un  lideratge amb un grau de coneixement social elevat amb ganes de fer el salt. La gimnàstica col·lectiva dels referèndums  ha implicat una quantitat gens menyspreable de voluntaris de tot el país amb ganes d’ articular-se políticament. Un col·lectiu humà  de més de tres mil persones ha fet costat a Joan Carretero en una difícil, llarga, digna i honorable travessia pel desert. I finalment, existeixen unes condicions polítiques  ( retallada de l’ estatut, corrupció, crisi econòmica i l’ inici de la deslegitimació de l’ estat espanyol en la seva forma monàrquica)  que podrien consolidar un gruix electoral independentista,  amb capacitat d´influència  en el  nou escenari parlamentari i amb ganes de fixar l’ objectiu de l’estat català  en el centre del debat nacional. Tot permetria dir  que es possible constituir una força política clarament independentista que sigui al mateix temps una alternativa real i creïble. Però les improvisacions de darrera hora amb tics poc participatius més que acostar-nos  a l’ objectiu, l’ allunya. Comprenc que hi ha qui es pugui posar nerviós pel fet que les enquestes posin a Reagrupament tant lluny de l´objectiu, però precisament per això seria convenient veure  que només la suma de la base social de Reagrupament unida amb altres grups, principalment  amb la gent de les consultes i el pes mediàtic de Laporta , es la millor, per no dir l’ única estratègia possible, però de cap manera les floridures de darrera hora.  Es la  materialització d’aquesta gran coalició el que hauria de se el principal eix d’ actuació i no certes jugades de curta volada que pot fer desencarrilar un projecte nascut amb tant d’ esforç. La gran coalició independentista, hauria de néixer el més aviat possible amb  voluntat d’agrupar importants sectors abstencionistes i  recollir els fruits de la davallada que tindrà ERC i així evitar que només CIU aparegui com la única força catalanista possible per bona part de l’electorat. Un altre, de base clarament independentista, es possible si esmerçem entre tots més intel·ligència i generositat. Això era el que reclamava  Joan Carretero fa un any  en el seu article “Patriotisme i Dignitat”.