NOVA ENQUESTA DEL RACOMETRE (FEED BACK).
La nova enquesta del Racometre, feta a primers d’ octubre, mitjançat entrevistes telefòniques a mil ciutadans, confirma novament la possible victòria de Convergència i Unió, que es preveu s’acostarà a la majoria absoluta aconseguint entre 65 i 66 diputats. Els tres partits que formen el govern de la Generalitat, segons la mostra, patiran una caiguda important. El PSC baixarà dels 37 actuals als 27 o 28. ERC aconseguirà entre 11 i 12 escons dels 21 actuals. El PP no veurà confirmada la seva tendència a l’alça detectada en anteriors enquestes i podria perdre un dels seus 14 escons. ICV baixarà del 12 als 9 o 11 diputats. Ciutadans mantindrà els 3 escons de Barcelona i fins i tot pot augmentar-ne un i finalment Solidaritat per la Independència, es quedarà just al límit del tres per cent, amb una forquilla entre 0 i 4 escons, un dels quals i en els millors dels casos, seria a Tarragona. L’enquesta no detecta l’entrada de Reagrupament ni d’altres forces al Parlament. Un fet ben singular és l’ augment del vot blanc, que es mouria a l’entorn del 6%, amb una participació pronosticada d’un 54%, dos punts per sota de les darreres eleccions catalanes. De l’ estudi es dedueix que encara hi ha marge per modificar alguns resultats -encara que no la tendència general -, si s’esmenen certes estratègies partidàries, ja que hi ha un gruix important d’electors (entorn del vint-i-dos per cent) que encara es mostra indecís a l’hora d’escollir el vot. En els possibles resultats de Solidaritat no es detecten les repercussions electorals dels acords de l’Assemblea de compromissaris del Barça ( posterior a l’estudi) i per tant és desconeix com tot plegat pot haver afectat les expectatives de Jan Laporta, tant si li fossin favorables com clarament negatives. El fet es que el conjunt d’enquestes publicades en els darrers quatre mesos confirmen, per total coincidència de pronòstics, el següent: A) Que pot haver un clar enfonsament dels partits que durant set anys han format el govern tripartit. B) Que el desig de canvi el capitalitza CiU que fins i tot aconsegueix un nombre molt important de vots independentistes. C) Que aquests vots no aconsegueix atreurel’s les dues noves forces independentistes que paguen amb escreix la seva poca cintura política al no haver forjat una coalició unitària, si bé només Solidaritat , por treure el cap al Parlament, amb una representació molt minsa i gràcies a una participació electoral baixa, que només canviaria si el vot en blanc canviés d’opinió afavorint-los i si un percentatge relativament important dels ciutadans que ens mostren indecisos els hi fés costat. Això darrer, és el que pot acabar per definir-se, o no, durant els propers trenta-tres dies.
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/320219-intuicions-arriscades.html
En un interessant apunt del passat 11 d’octubre esmentaves entre d’altres raonaments “la subordinació durant aquest període (2003-2010)dels republicans als interessos del PSOE-PSC, que no ha amagat que vol desdibuixar fins esborrar, l’eix nacional de la política catalana, intentant reduir-ho tot a una simple confrontació entre la dreta i l’esquerra”.
Des del meu punt de vista això no ha estat així, o no ho ha estat en bona part, per diferents motius, com els següents:
– Durant aquests 7 anys la tensió nacional ha estat més present que mai en l’àmbit polític i social català i aquí penso que bona part de culpa la té ERC.
– Fa mesos que editorials de diferents diaris espanyols i espanyolistes amb seu a Madrid, expressen la seva voluntat de tornar a les aigues políticament més calmades que els proporcionava la Generalitat convergent.
– Avui hem pogut escoltar el secretari d’organització del PSOE, Marcelino Iglesias, diet que el PSOE respirava alleujat per les declaracions d’en Montilla afirmant que no reeditaria el tripartit.
Si aquesta “subordinació” (nacional) d’ERC al PSC hagués estat tal, no s’haurien produit elements com els suara esmentats.
A més a més, com a votant que sóc republicà, i d’un poble d’allò que en alguns mitjans anomenen la Catalunya profunda, per a mi la nació té un sentit territorial, car les persones vivim i convivim en un espai, per la qual cosa, i dic personalment, per a mi també era essencial des del punt de vista nacional aprofundir la planificació del territori en l’àmbit possible de la Generalitat de dalt, i amb visió d’Estat a mig i a llarg termini. El retard en planificació territorial de Catalunya respecte països europeus era l’any 2003 importantíssim. I ara ho és menys. Aquest és un tema molt delicat i que, sovint, ens fa esverar a tots per les actuacions que es produeixen, complicades, perquè no hi ha quasibé cap actuació que no faci que alguns, més o menys, es sentin o ens sentim perjudicats. Doncs bé, penso també que en aquesta tasca s’ha fet un esforç de dibuix i d’ordenació important i s’ha avançat de manera molt considerable.