LLUÍS COMPANYS, SETANTA-UN ANYS DESPRÉS.
Els actes per a commemorar el 71è aniversari de l’afusellament del President Companys, permeten reflexionar sobre el paper de certs personatges històrics,en la vida col·lectiva dels pobles. L’execució a trets al fossar de Montjuïc, precedit pel “procés” d’extradició i el propi consell de guerra, conté elements simbòlics d’advertència genocida perquè així ho volgué l’espanya franquista i explica perquè els demòcrates haguem convertit al President Companys en un referent col·lectiu, amb independència de l’opinió que cadascú pugui tenir del seu paper com a governant en un moment molt difícil de la història del país. Darrera del mite però, hi ha l’home aferrat a la realitat que viu, bellugadís, de comportament polèmic, contradictori, dubitatiu, enamoradís, que a desgrat de l’èpica que envolta la seva mort es fa més proper, quotidià i coherent amb el seu final. Lluís Companys, setanta-un anys després, continua essent un bon compendi i resum de les contradiccions que tenim els catalans com a poble. Commemorar el fet, pot ser útil per entendre el llarg trajecte polític, vital i personal que hi ha entre l’advocat defensor de sindicalistes llibertaris i promotor de la Unió de Rabassaires, al polític que proclama l’Estat català durant els fets d’ octubre i que després presidirà la Generalitat en temps de guerra, fins al pare que a l’exili manté una recerca desesperada del fill, que el porta primer a la deportació i després a la mort. Tot plegat fets que han de ser objecte de reflexió, tant pels que creuen tenir el monopoli de la defensa de la identitat nacional, com dels que pensen que no hi ha més progrés del que ells creuen representar.