JORDI SURINYACH

Es costum de la Colla Quin País fer el cim del Canigó  cada primer dissabte de setembre. Enguany la colla la formaven en Joan, en Pepe, el seu fill Hèctor i un amic, la Berta , l’ Aina, l’Alfons, en David, en Xavier , l’ Antonio i un servidor. Havien quedat ser dos quarts de vuit a l’ aparcament del Refugi de Marialles per començar la marxa  i puntualment tots hem anat arribant. Per alguns dels marxaires era una sortida iniciàtica a una muntanya que per múltiples i diverses raons és un símbol pel país. Com que feia molt de fred per la tramuntana, la vista des de dalt ha estat clara i magnífica: El  golf de Roses i la plana rossellonesa als nostres peus com si la tinguéssim a tocar i els cims més orientals del nostre pirineu envoltant-nos. No hi ha hagut els debats d’altres anys. Sembla que la cosa està cada vegada més clara i que ha arribat l’hora de marxar d’ un estat a qui els molesta la nostre existència com a poble. Com que no estem disposats a acceptar la desaparició de la nostre comunitat nacional, no hi ha més solució que fer la nostre i tirar pel dret. He baixat del cimal pensant que tot i les dificultats ens en sortirem. La pròxima sortida és l’ onze de setembre pels carrers de Barcelona i caldrà anar-hi convençut que la independència és la única solució possible.