LA RENOVACIÓ A ERC: ENTRE L’ ESPERANÇA I EL DESCONCERT.
Ha passat temps suficient per intentar fer una valoració el més objectiva possible del que han estat els diferents congressos territorials d’Esquerra, que fa quinze dies tancaven el procés de renovació de càrrecs del Congrés Nacional. Dels resultats es desprén que la força de l’ aparell i dels seguidors de l’ actual President, s’ han imposat en la majoria de les federacions regionals, amb algunes excepcions qualitativament importants però minoritàries. Els partidaris de l’ anterior President, han vist com es reduïa sustancialment la seva influència, el que es un nou handicap a la pretensió de repetir cap de llista en les properes eleccions catalanes. Els altres, es a dir, tots els que hem donat suport als candidats renovadors, ara agrupats a l’entorn del nou Reagrupament Independentista, els resultats obtinguts ens fan moure entre el desconcert i l’ esperança. No resol cap dels nostres dubtes, l’ ingenuïtat argumental que ens hem confirmat com l’ alternativa. Diem-ho clar: Els resultats no han estat els esperats ni han satisfet les expectatives menys optimistes. Per entendre el que ha passat, s’ ha de partir del fet que la unió dels dos corrents renovadors, no ha estat del tot entesa pels militants d’ ERC, molt especialment per part d’aquells que eren més proclius a donar-nos suport. Alguns, segurament injustament, hi han vist més “tics” de maniobra per aconseguir “manar”, que un intent seriòs de renovació. No tinc cap dubte que no era això el que es pretenia, però els resultats indiquen que no hem aconseguit fer-nos entendre. Tot i que he estat partidari abans del Congrés i ho continuo essent ara, d’ unir la pluralitat i diversitat interna que representen EI i RCAT, crec que els minsos resultats obtinguts es la conseqüència de no haver-ho fet quan convenia – abans del congrés -, fent-ho ara a corre cuita, ha generat més dubtes que certituds en el conjunt d´una militància perplexa i desorientada. Mantenim encara avui, masses indefinicions sobre el que cal fer. No hem arribat fins aquí, per defensar una versió més republicana, més d’esquerres o més nacional de la política de la direcció. Volem i pretenem tota una altre cosa i ja seria hora de deixar ben clar, que la política d’aliances – renovant un tripartit d’ entesa sense gaire ambició nacional -, ens portarà dintre de molt poc a un perillós atzucac, per la permanència en un govern del que des de fa temps hem perdut tota capacitat d’influència. Els consellers republicans ocupen cadires d’ un govern de gestió, que ni fa política progressista, ni té ambició nacional. Darrerament, s’ ha dit per justificar la presència d’ ERC en aquest govern, que a més dificultats de relació amb Espanya, més necessari és que el sobiranisme estigui dins el govern de Catalunya. Seria aquest un principi vàlid, si fossin nosaltres els qui asseguressim més ambició nacional, però si ho fessim el trencament, impulsat pels propis socis seria un fet. Mantenir-nos fent la “viu viu”, amb declaracions a favor d´una equidistància que ja ningú es creu, ens fa cada vegada més còmplices d´una situació que ens paralitza. Cal doncs reaccionar en aquests moments de desconcert. RI, pot i ha de continuar essent la porta oberta a l’ esperança, per donar un pas més, que suposi superar els límits d’ un discurs massa dirigit als descontents republicans o als independentistes agreujats, per dirigir-nos agosaradament, sense complexos i directament al conjunt de la nació, per afirmar que tot i les dificultats es possible donar passes endavant, amb un nou discurs que ofereixi un projecte de futur que inspiri confiança a la societat catalana i que aposti per un canvi estructural. Només així podrem construir una alternativa global, que necessitarà d’ un procés de confluència sòlid, ben estructurat ideològicament i amb una estratègia concreta que vagi molt més enllà de demanar la sortida del tripartit actual en cas de vulnerar-se les línies vermelles fixades en el Congrés del 14 de juny. La situació que viu el país de crisi econòmica, involució política, amb la clara intenció de l’ Estat Espanyol de limitar encara més el govern de Catalunya, pot deixar a ERC sense capacitat de liderar cap alternativa, el que por portar a una nova subordinació als projectes de les dues forçes grans, que com més fortes es sentin més intentaran deixar-nos al marge. Es aquest un moment certament complicat, però encara hi ha temps i espai per a l’ esperança.
Ensopiment, apatia, desencís per a la política, desil•lusió, desengany….. podria continuar. Els nostres i els descontents de la línia oficial no es van mobilitzar. Era un dissabte a la tarda, calia desplaçar-se a la seu electoral, perdre una estona de descans, de lleure, de família…. per unes territorials? Em quedo a casa. Els del aparell no. Per a ells era molt important no perdre espais polítics, càrrecs, sous, influències… Els telèfons d’ells no paraven; vindràs oi? , et necessitem, no fallis. Tots fen pinya. Jo estava en una candidatura; vàrem anar a varies assemblees locals a donar el nostre missatge de canvi. Veiem afinitats amb molts companys, teníem il•lusió de fer un bon resultat… Quan va ser l’hora de començar el congres i veiem entrar als companys… els nostres no arribaven. Els que manaven i continuen manant, cofois, anaven fen capelletes esperant les votacions i amb el somriure de veure’s triomfadors. Tot queda a casa….
El tema de la fusió no el veig ni rellevant ni decisiu en relació amb els resultats.
Ells estan molt units. TENEN MOLT A PERDRE.
A NOSALTRES ENS FALTA CREURE QUE ALGUN DIA PODEM GUANYAR.
Visca Catalunya Lliure.