L’impacte dels afers de corrupció i el clam a favor de la regeneració política es tant important, que està aconseguint alterar l’agenda politica catalana. Ara, correm-hi tots, el que ha estat immodificable durant els darrers trenta anys de democràcia estatutària, es vol resoldre a corre cuita, modificant alguna llei per finalment no canviar res. En Salvador Cardús en feia referència a l’Avui del passat diumenge.
(http://paper.avui.cat/article/dialeg/1627/no/ens/alimenten/molles.html ).
Com que ningú vol ser acusat per l’adversari, d’ endarrerir certes reformes que simulin un aparent canvi, els liders dels grups parlamentaris – del govern i de l’ oposició -, diuen que ho volen fer amb consens. Crec que es tracta d´una estratègia pueril, que preten portar a l’adversari al límit de l´acord, conscients que qui aparegui com a responsable del trencament en pot sortir perjudicat. Tot plegat em fa sospitar que no hi ha una real voluntat política de modificar res. Qualsevol reforma electoral, ha de contemplar les eleccions al parlament , però també les de regidors als Ajuntaments i les de segon grau que afecten a les diputacions avui i potser en el futur a les vegueries. Una reforma que fa imprescindible un nivell de consens polític elevat i que exigeix una majoria qualificada tal com exigeix l’ estatut vigent. Si realment hi hagués voluntat política, s´hauria de començar reconeixent que no hi ha temps material per a fer-ho. El debat però té elements positius, finalment la qüestió s’ ha posat sobre la taula i caldrà donar-hi una resposta.
El principal problema rau en que si volem regeneració i confiança no n’ hi ha prou en reformar la Llei electoral. Aquesta és una condició necessària, però ni de bon troç és suficient. Qualsevol modificació, haurà de tenir en compte els criteris que figuren en l’ estatut vigent. L’ article 56, diu que el sistema electoral haurà de ser proporcional i assegurar la representació adequada de tota la zones del territori. Una circumscripció electoral única per a tot Catalunya igualaria el valor del vot individual a tot el territori i probablement faria augmentar la proporcionalitat entre vots i escons, però no es compliria el mandat estatutari. No hi ha coincidència entre els experts, sobre com fer compatible la circumscripció única i el mandat d’assegurar una representació adequada del territori. Personalment em sembla que introduir el doble vot a l’ estil alemany , vots per districtes uninominals ( comarques , sub comarques de l’ entorn metropolità i districtes a la ciutat de Barcelona i vots a una llista per vegueries i/o nacional, incloent el vot preferent és una de les millors solucions, doncs s’ evitaria la llunyania entre votants i representants; l’ actual manca de responsabilitat individual dels electes i les pràctiques endogàmiques dels partits. El doble vot faria que hi hagués al Parlament diputats elegits d’una llista per vegueria i diputats votats personalment. Dos tipus de vincles amb l’electorat diferents. La reforma però, ens quedaria coixa si aquests mateixos criteris no s’ apliquessin en les eleccions municipals, llista oberta en municipis de menys de 25.000 habitants i doble vot als municipis més grans, amb formació de districtes uninominals. Si tot aquest procés es vol fer bé, ha d’ haver un acord polìtic en aquesta legislatura, però la reforma s’ ha d’ efectuar amb temps suficient i per tant la redacció d ela LLei s’ ha de deixar per la propera. Una nova legislació electoral requereix el suport de dos terços dels diputats de la cambra catalana i per tant, per aprovar-se caldrà comptar amb l’oposició. El pacte doncs no es senzill. S’ equivocaran els actuals parlamentaris, si per qüestions conjunturals simulen que es vol la reforma i al final no n’ hi ha. La política catalana està en una crisi ascendent. Per tant, ja no s’ hi val fer jugades de curta volada amb una cosa tan seriosa com la reforma electoral que forma part de la regeneració democràtica. Un amic, que milita en l’ abstenció, em diu que a ell no li calen llistes obertes, sinó “incendiàries”. Seria bó que els nostres diputats tinguessin en compte aquest creixent estat d’ ànim.