GALLINA PELADA O CAP DE LLITZET (2.320) AMB RAQUETES.
Fa temps que tenia ganes de trescar per l’ Alt Berguedà. La Serra d´Ensija i el cim de la Gallina Pelada (o Cap de Llitzet) era l’ excusa perfecta per a fer-ho. El pas per l’ antiga comarca minera, sempre em porta la memòria la història vital de l’ àvia materna que no vaig conèixer. Filla de la Pobla de Lillet, fou acollida pels benestants “oncles de Camprodon” aconseguint així una infància més plàcida que la resta dels seus parents berguedans que de ben joves tenien gairebé com a única sortida el treball a la mina. L’Alt Berguedà té moltes històries d’ explotació i patiment humà que ha deixat marques ben evidents en el paisatge. A un quart de vuit del matí , sortim de Mataró amb la companyia de l´Aina, la Núria i l’ Abdiel amb direcció a Saldes. Passat el poble ens dirigim cap a la pista que surt del coll de la Trapa fins a la Pleta de la Vila on deixem el cotxe. Començem a caminar per l’ ampla pista nevada que a l’ estiu porta al Coll de Pradell i un quilòmetre més amunt ens trobem la cruïlla de la Font Freda. Només cal seguir les marques grogues i blanques, que ens enfilen pel mig del bosc de pi, fins arribar al Pla d’ Ensija, just davant del Cim de la Creu de Ferro. Més a l’ esquerra el Serrat Voltor, a la dreta, resseguint la carena es veu el cim de la Gallina Pelada. Anem, ara planejant, cap el Refugi de la FEEC i d´aquí fent una pujada suau, arribem el cim que té unes vistes espectaculars: El Pedraforca, la Serra del Cadí, les Penyes altes del Moixeró, els cims d’ Andorra, El Carlit, la Tossa, el Puigllançada i el Puigmal. també veiem el Montseny, Montserrat i ben a prop , just davant , els Rasos de Peguera i el Port del Comte. La pujada amb raquetes ha estat força còmoda, no serà el mateix de tornada on en certs trams, trobarem en falta els grampons. La neu s’ha endurit i glaçat. Tot plegat ha fet que el cámí de tornada fos més llarga del que havíem previst tot i fer-ho pel mateix lloc. Arribats a la pleta , ens adonem de l’ atracció singular i “esotèrica” dels Pollegons del Pedraforca, que de ben segur ens farà tornar-hi. Quin país!