JORDI SURINYACH

Us recomano la lectura de la sentència sobre la consulta basca  i en especial de la part que més avall reprodueixo, que al meu entendre,  frusta definitivament la possibilitat de qualsevol interpretació oberta o federal del text constitucional, doncs  deixar clar que l´únic subjecte de sobirania  és el poble espanyol. Tanta rotunditat  es d´agrair  i obliga als que mantenim que el poble català  també és  subjecte de sobirania, a refer la nostra estratègia. El Tribunal ens diu: “La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado” [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente. En realidad el contenido de la consulta no es sino la apertura de un procedimiento de reconsideración del orden constituido que habría de concluir, eventualmente, en “un nueva relación” entre el Estado y la Comunidad Autónoma del País Vasco; es decir, entre quien, de acuerdo con la Constitución, es hoy la expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible (art. 2 CE), y un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos en virtud del ejercicio de un derecho a la autonomía reconocido por la Norma fundamental. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado. Y es que, como recordamos en la STC 247/2007, de 12 de diciembre, FJ 4 a), con cita de la STC 4/1981, de 2 de febrero, FJ 3, “la Constitución parte de la unidad de la Nación española, que se constituye en Estado social y democrático de Derecho, cuyos poderes emanan del pueblo español en el que reside la soberanía nacional”.

http://www.tribunalconstitucional.es/jurisprudencia/Stc2008/STC2008-05707.html

La jurisprudència que es crea amb l’ esmentada resolució, confirma que el text fonamental   espanyol,  considera que no té cap eficàcia jurídica la menció que genèricament assenyala l’article segon a les anomenades nacionalitats.  Només el “poble espanyol” – el tot -,  és l’únic dipositari de la sobirania. Com que una part – les nacions perifèriques – ,  no poden decidir pel tot,  és manifestament inconstitucional qualsevol pretensió  que vagi en aquest sentit. Es tracta doncs d’un pronunciament diferent del  que  fa anys va  adoptar la Cort Suprema del Canadà   en la que a  Quebec – una part–, se li reconeixia  el dret a que de forma unilateral pogués modificar la seva  relació  amb Canadà. La resolució, es pot entendre’s com un avanç del pronunciament sobre la constitucionalitat o no de  l’ estatut català, que sospito consolidarà la negativa  constitucional a qualsevol reconeixement dels drets col·lectius – el dret a decidir –  als territoris  definits com a nacionalitats. La conclusió  del tribunal es clara: Constitucionalment el poble català ( i el basc o el gallec per exemple)  no existeix i per tant  no és de cap manera subjecte de drets col·lectius.  La pregunta  doncs que ben aviat  ens haurem de respondre els sobiranistes catalans, és sobre el que  serà necessari fer. La resposta per  complexa i difícil no la trobarem d’avui per demà, però de moment ens serveix per  “entendre”  la política del peix al cove que el President Pujol practicava,  segurament per tenir plena consciència que  la correlació de forces a l’ estat no permetia anar més en enllà.  Si nosaltres pretenem doncs fer el pas endavant, que Pujol no es va atrevir a fer ni proposar, primer  caldrà adquirir consciència que el camí del conflicte amb l’ estat  ha quedat del tot  obert, sense subterfugis ni  res que ho amagui. Després  començar a  reagrupar forces – comptar quants realment som i quants podem ser a mig termini -, (http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/suportindependencia-ES.pdf ), partint  d’ aquí,  revisar o dissenyar de nou l’ estratègia que ens pot portar a la sobirania. Naturalment l’ objectiu, ja no pot ser cap més altre que  obrir la via per  la proclamació unilateral de l’ Estat Català quan sigui possible, pel que cal treballar per crear-ne les condicions internes i externes que ho facin possible. La internacionalització del problema català es un dels mitjans – l’ extern-, l’altre serà convèncer a més   compatriotes de la necessitat de tenir un estat propi  per assegurar la pròpia  identitat i assolir el  benestar  i  prosperitat que el país necessita. Un cop vist que l’ Espanya Plural  no  existeix  com a projecte polític  i que l’ Estat Espanyol ha esdevingut constitucionalment intransformable. Qualsevol  estratègia per a la sobirania,  ha de fixar una  política d’aliances, si preten  esdevenir majoritària, el que suposa  buscar complicitats en tot el àmbit del catalanisme polític. Mantenir els ponts i  evitar conflictes entre les forces catalanistes és clau, doncs només així es possible  consolidar  i ampliar una base social amb voluntat majoritària,  clarament identificada amb el projecte i  articulada per una  pluralitat de forces polítiques, amb el compromís  de forçar la legalitat vigent amb legítims actes de sobirania. Però amb això tampoc n’hi ha prou. Caldrà tenir  un  govern català amb aquests suports parlamentaris, que si bé haurà de gestionar els migrats recursos del país, ho haurà de fer  més i millor, que cap altre govern anterior. Això suposa una administració  que doni valor moral  a l’ esforç i al sacrifici individual i col·lectiu i que ho sàpiga trametre al conjunt de la societat catalana. “MÉS I MILLOR”, al govern, però també al despatx, a l’obra, a l’escola, –mestre o alumne -, a l’Ajuntament, al carrer, a l’hospital, a l’associació, a la junta, a l’APMA, etc. … El conjunt del país ha de conjurar-se en aquest compromís amb l´objectiu  de provocar dos efectes: un d’exemplificador i un altre revaloritzador. ( Veure proposta original a: http://joanmora.blogspot.com/2008/09/inici-de-curs-escolar-ms-i-millor.html ). Davant de la ofensiva  espanyolista,  tots els que ens sentim identificats amb les idees de la democràcia, el progrés i la  defensa de la catalanitat i del dret a decidir del nostre poble,  hem d’ estar  al mateix costat, per   poder-nos oposar a l’ agressió amb voluntat de victòria, intel·ligència i  un  impuls renovat de racionalitat organitzada, que es transformi en moviment majoritari al sí de la societat catalana. Un nou reagrupament catalanista o front sobiranista,  pot  superar les virtuts i els errors del passat,  per articular una proposta nacional, integradora, jove i socialment avançada, per afirmar el nostre dret a ser el que  som i que  com a poble lliurement decidim. Tot plegat fa imprescindible el   naixement d’ una nova majoria i  d’ un nou govern, que  proposi sense cap recança  la  reforma i/o ruptura constitucional,  com instrument per reforçar el conflicte amb l’estat i per posar en crisis les seves institucions – pas previ a l’ assoliment de la sobirania tal i com explica Héctor López Bofill en el seu darrer assaig “Escac al Rei”. Un ampli acord nacional per a la sobirania  ens pot permetre avançar decididament en el reconeixement del nostre dret a decidir. Un acord que agrupi a grups, col·lectius, entitats i persones de prestigi en els àmbits acadèmics, professionals, culturals,socials, econòmics, esportius i polítics,  gremis, sindicats i tot tipus d’agrupacions    que desitgin participar-hi  per a  fer possible l’ objectiu d’ avançar conjuntament en la consecució d´un estat propi.