JORDI SURINYACH

En Joan, bon amic i millor persona, en el míting d’ Artur Mas celebrat dijous passat a Mataró, com a cap local de la coalició  li va tocar començar l’ acte aprofitant-ho per comparar l’esforç i tenacitat  que ha d’emprar qualsevol muntanyenc  si vol fer cim – posava l’exemple del Canigó -, amb el final de la campanya electoral, tot demanant  als assistents, que calia fer el darrer esforç per aconseguir-ho. No m’ha sobtat que posés aquest exemple. Suposo  que la majoria dels assistents que l’escoltaren encuriosits no estan massa acostumats a trescar per muntanyes i valls i de ben segur fou enginyós animar-los així a treballar per fer un cim proper i possible: Guanyar les eleccions catalanes i  la Presidència de la Generalitat. Però deixeu-me que posi aigua al vi i digui que aquest fou l’objectiu que ja assoliren fa trenta anys. Tot i que no vull desmerèixer la importància que per una força catalanista té tornar al govern de Catalunya, sería bó després de tants anys, tenir un  repte més ambiciós per demanar-lis  que, encara que només sigui per assegurar la supervivència del país, cal anar  molt més lluny, intentant fer altres cims, potser no tan propers, de més difícil aproximació, més verticals, de complicada execució  i que necesiten d’ acurada tècnica i d’una immillorable forma física. Recordo que Jordi Pujol  va convocar a l’ any 1999 , les que serien les seves darreres eleccions com a candidat a la Presidència de la Generalitat, des del cim de l’Aneto, amb el doble objectiu de fer avinent que encara tenia forces pera continuar quatre anys  més i per deixar clar que corresponia a les noves generacions  de catalans, l’assoliment de fites  més arriscades i ambicioses. Des de l’any 2003, el país ha anat perdent pes en tot els terrenys i ha fet passos enrera, que per sort no són encara irreversibles. Ara  tenim un percentatge molt important i gens menyspreable  de catalans que considera imprescindible i necessari començar la travessa cap a l’assoliment d’un estat propi. No tinc cap dubte que en Joan, com molts convergents, té l’ambició de fer altres cims i per això em pregunto avui encuriosit, si votar-los a ells també suposa votar independència. Ho reconec: No tinc cap  resposta concloent. Partim d’una situació diferent a la de l’any 1980. L’independentisme democràtic és ara més transversal que mai. Dones i homes, gent gran i adulta, joves, empresaris, aturats, treballadors i persones de tota condició, voldrien una opció política creíble, moderna i responsable, amb més ambició en el terreny nacional. La situació  de crisis  i les poques possibilitats dels nous partits que es mouen  en aquest espai,  poden fer que molts d’ells donin el seu vot als de “sempre” tal i com mostren les enquestes que avui  publiquen la “Vanguardia, El País, el Mundo i l’ ABC”, per molt “cuinades” que estiguin. Hi haurà un gruix important d’independentistes que creuen que cal tornar pujar el Canigó, per fer possible més endavant, altres cims més importants i optaran  per una força tradicional com CiU o fins i tot tornaran a votar Esquerra, per allò del vot útil i que val més boig conegut que savi per a conèixer. Uns altres, potser més dels que “les enquestes dels diaris espanyols “volen  i diuen”, s’ arriscaran i a pesar de les divisions, les ingenüitats  i certes incoherències, votaran  les noves opcions netament independentistes. Tant si succeeix una cosa com l´altre o  si tot queda amb els clars obscurs propis de la nostre realitat nacional, una reflexió s’imposarà a tots els que vulguin d’ara endavant avançar. Qualsevol estratègia per a la independència, haurà de saber que sense aquests vots, que es tant com dir sense Convergència – podríem dir  el mateix  per ERC per molta pèrdua electoral que tingui – no hi haurà independència i aquest haurà estat el “pecat original” d’un plantejament – no per agosarat equivocat -, sinó maldestre al definir una correcte política d’aliances, del tot imprescindible per fer possible qualsevol pas endavant. D’aquí la importància de saber sempre, el que cal fer durant el mentrestant, encara que només sigui per guarir-se de possibles frustracions.