JORDI SURINYACH

No fa  ni dos anys que Joan Carretero i altres, van encetar un debat a l´interior d’ ERC que  molts  militants i simpatitzants reclamàvem.  El diagnòstic que va fer públic,  a través de dos articles al diari AVUI,   va aconseguir  posar el dit a la nafra a les mancances i contradiccions  que  generava  la participació republicana en el primer tripartit i sobretot  en  la seva segona edició,  el anomenat  govern d’entesa. Obert el debat, a poc a poc es va anant  teixint complicitats en el territori fins que es va produir   la constitució de RCAT. Després fou la presentació de l’  esmena a la totalitat a la  conferència nacional republicana, pas previ a  la  presentació de candidatura  a la Presidència i a la Secretaria General  del Partit. Tot això es va consolidar  en el  darrer congrés nacional,  amb la formal  acceptació per part de la direcció entrant de les famoses línies vermelles.  Amb  el procés de renovació de les federacions regionals,  es constata que tot plegat  està servint per a superar la perplexitat interna  i recuperar, mitjançant un  liderat fort,  l’ auto estima dels  independentistes. El procés ha seguit i   malgrat  les dificultats  ha estat  una bona notícia pels que pensàvem que l’ independentisme havía de tenir un paper clau i cada vegada més important dins la societat catalana.  Fet  el diagnòstic i esmenats certs errors, finalment s’ ha aconseguit la unió de les dues corrents renovadores. RCAT amb Esquerra Independentista se’ns presenta amb una proposta fundacional amb el nom de “Reagrupament Independentista”,  passant del  diagnòstic al tractament amb l’intenció de guarir la malaltia, doncs  no serviria de res detectar-la sense posar-hi remei. El manifest supera anteriors mancances  i assumeix bona part  d’ allò  que molts hem anat dient de forma desordenada. Uns  en articles a diaris, altres amb opinions i comentaris  a blocs, debats a les seccions locals  i fins i tot comentaris de cafè. Efectivament, “Reagrupament independentista”  neix com una corrent interna que vol  dissoldre’s un cop acomplerts els seus objectius,  però  la societat catalana, més enllà de grups, capelletes,  partits, coalicions electorals, plataformes,  fronts, cercles  i fundacions, necessita d’ un nou “Reagrupament” catalanista, es a dir sobiranista, amb  contingut social i progressista, com expressió de la necessitat  de tenir  una  estratègia  que es dirigeixi al conjunt  del país,  amb voluntat d’esdevenir  força majoritària. D’ això feliçment hi algú que en parla. Ara el que cal es fer-ho possible.

http://www.reagrupament.cat/novaweb/images/stories/comunicats/08/proposta_manifestfundacional.pdf