EL CONGRÉS D’EN DURAN.
Agradarà o no, però el que ha dit en Duran i Lleida en la clausura del 24è Congrés d´Unió Democràtica de Catalunya, fent un discurs resum de la ponència política aprovada, no es cap “boutade”. Amb l´excusa de la centralitat, l’ assemblea del partit demòcrata cristià, ha optat per la defensa de la sociovergència a Catalunya com a formula d’ un futur govern coalició, amb l´interés de poder justificar la seva participació en el govern de l´estat. Sembla que al menys inicialment, l’ opció d’en Duran, majoritària a UDC, ha estat rebut amb escepticisme aparent tant per CDC com pel PSC, si bé els socialistes , l´han sabut utilitzar per burxar en la ferida oberta a la federació nacionalista. En Duran ha donat una altre raó, molt perillosa pel futur del catalanisme sobiranista de progrés. Ha defensat que caldrà prescindir d´ ERC, a qui acusa de ser la font de tots els mals, tant les del tripartit com les que produiria en un futur govern nacional que refusa. El que pretén, es ridiculitzar qualsevol possibilitat de govern nacional, pel que suposaria de canvi en el model polític, basat en el guió que algú va escriure durant la transcisió. A en Duran, li preocupa i molt una crisi del règim constitucional. Això explica que la ponència defugi qualsevol resposta nacionalment digne a la previsible sentència del Tribunal Constitucional rebaixant encara més l’Estatut. Un pacte de govern entre PSC i CIU, tal i com ell defensa, suposa abandonar definitivament la possibilitat d’una majoria parlamentària dels defensors de la sobirania nacional. En resum, UDC esdevé definitivament la garantia que necessiten els dos grans partits espanyols ( PP i PSOE), perquè no es produeixi un pacte nacional a Catalunya, en un moment en que l’ atac final es produirà constitucionalnment per terra, mar i aire. Això és el que hi ha realment darrera del “vull ser ministre” del que fa tanta broma la gent del “Polònia”.
Duran i Lleida, es conscient que defensant la centralitat (espanyola), reforça el sistema polític nascut d’una transició tutelada pels hereus del franquisme, que va permetre una monarquia allunyada del principi democràtic i que no va respondre a les expectatives inicials d’autogovern de la majoria del poble de Catalunya. Si el catalanisme vol avançar, haurà de posar en qüestió l’ actual règim constitucional i això en Duran i Lleida ho sap, no fent-li res trair els principis fundacionals d´Unió que mai van renunciar al sobiranisme. Al catalanisme no li correpon reforçar l’ estat de les autonomies, sino superar-lo democràticament. El desenllaç final del procés de reforma estatutària que coneixerem en les properes setmanes en forma de resolució judicial i l’ impossibilitat evident d’ avançar cap a reformes estructurals de l’estat, ha acabat frustrant els objectius nacionals, d’obtenir un model de finançament just, estable i bilateral, i d’incrementar i blindar les competències. Com va dir López Tena, dels tres escenaris possibles que el país tenia al davant: La provincianització i uniformització definitiva de Catalunya dins d’Espanya, la consolidació d’una situació que semblava obrir la via d’ un estat plurinacional o la recuperació de la plena sobirania, s’ ha reforçat l’ escenari previsiblement més perjudicial pel país, el que pot implicar, si no hi fem res, la irreversible consolidació de Catalunya com comunitat autònoma de dret comú, dins un estat superficialment descentralitzat. La via autonomista d’en Duran ha fracassat, mostrant la seva incapacitat per a resoldre l’ anomenat problema català, que molts voldrien en un procés d’ extinció. La sentència del Tribunal Constitucional, serà el tret final de gràcia i la derrota d’una estratègia equivocada, que farà imprescindible canvis entre els responsables que no hagi estat possible donar un pas endavant. I això és el que en Duran i LLeida vol evitar amb les seves proclames , defugint la part de responsabilitat que li pertoca, que no es poca.