DEL PLA D’EN BOET AL PLA DE BOET: PICA D’ ESTATS.
Som divendres a la tarda i pugem al cotxe a dos quarts de set, amb l´objectiu d’arribar al Pallars el més aviat possible. Els expedicionaris som, en Joan i els seus fills – Joan ( 13 anys) i Marc -, en Xenen – un “conegut” atleta de 47 anys -, jo i la meva filla Aina. Quan són les nou del vespre, passem per Sort, seguim la C-13 fins a Llavorsí i després cap a la a la vall Ferrera. A un quart de deu som a Àreu, davant l’ Hotel Vall Ferrera. A l´hora de sopar, la conversa gira en torn a la notícia del día, “el socialisme dels rics”, la samarreta de l’ Obama, regal de la Mar, donarà lloc a la conversa. Els dos emprenedors estan d´acord amb gairebé tot. Me’ls escolto encuriosit i divertit per les seves proclames “liberals socials”. Amb els postres, parlem de la sortida de l’ endemà, on som advertits per la gent del país que , deixant de banda el que diuen algunes guies, la ruta és llarga, molt llarga. A les sis del matí del dissabte, després d’ ermorçar el que ens han deixat preparat – us recomano l’ Hotel -, amb els 4X4 i pel camí forestal, arribem al Pont de la Molinassa – prop del Pla de Boet – on aparquem. A partir d’aquí, tots sis començem a caminar. En pocs minuts arribem al refugi de la vall Ferrera on el camí puja ràpidament fent giravolts. Quan acaba la forta pujada inicial, continuem cap a l’ oest, sempre planejant fins creuar el torrent de Sotllo. Remuntem fins el Pla de la Socauba ( 2140 m), després el Pla de Canalbona o pletiu de Sotllo (2190 m), on el paissatge es ple d’aiguamolls, amb un important salt d’aigua com a decorat de fons – desaigue dels estanys de Sotllo i d’Estats-, que ens deixa bocabadats. Els crits accelerats d’en Joan, quin país!!, és la prova que gaudirem d’ allò més. L’itinerari continua cap a l’entrada d’aigües de l’estany de Sotllo amb bonica vista dels pics de Norís i Monteixo. Seguim fins l’estany d’Estats, on arribem amb mitja hora d’ endarreriment de l´horari previst ( som uns il·lusos) . Des d’aquest indret, la pica es una mola que impressiona . Vorejem l’ estany, fins a un replà on hi ha instal·lat un repetidor de ràdio per a situacions d’emergència. Ara es quan comença el patiment que ja no ens deixarà fins el final. La pujada per la llarga tartera que mena al port de Sotllo ( 2894 m), començar fer els seus estralls. En Xenen va davant seguit de l´Aina i en Joan. Jo darrera amb en Marc i en Joan petit que és veu capaç de fer una juguesca sobre qui dels dos arribarà abans a la Pica. Quan som al coll, fem balanç sobre les nostres forces i el possible vertigen de tots per fer la cresta, marxem amb la cua entre cames, per la cometa d’Estats a la banda occitana. L’ excusa són els “nens”, però els “adults” no ho hem vist gens clar. Hi ha congestes, massa glaçades, que ens obliguen a perdre més altura del que volem. Com que estem segurs que no serà un passeig, ens ho agafem amb filosofia. Baixem fins a a uns 50 metres de l’estanyol, per després pujar entre neu -caiguda els darrers dies-, i tartera fins al coll de Riufred (2970 m) i agafant el vessant de la pica d’Estats pel costat occità, pujar-hi fatigosament (3.143 m). El cim més alt de la Catalunya autònoma – que no dels països Catalans -, té una esplèndida panoràmica en un dia amb sol i poc vent. Observem l’ Aneto amb la seva característica gelera, més enllà el Mont Perdut entre molts altres cims. El Compapedrosa pel costat d’ Andorra i i el Carlit més al fons, naturalment dic els més representatius. La baixada és un autèntic trenca cames. Entre una cosa i l’altre, a dos quarts de vuit de la tarda arribem on hem deixat el cotxe, dotze hores i una mica més després de començar a caminar. En Joan i els fills s’ han endarrerit una mica més. Pel que sembla han berenat a l´estany de Sotllo. Marxem cap a Mataró, conscients que tots els que ens havíem dit que la pica eren dos dies tenien raó. Arribem pel volt de les dotze del vespre. Hem anat del Pla d’en Boet al Pla de Boet, per fer la Pica. En Joan com sempre s’ acomiada amb el crit de rigor i anunciant que ara toca l´Aneto. Quin país!
ja t’ho deia jo Jordi que la pujada es llaaaarga i duuuuraaaa, i que les 12 hores no te les treia ningú, i no em vas fer cas….. Enhorabona una altre més al sac, a veure si per l’Aneto m’hi puc apuntar…..
QUIN PAIIS!